BLOCDENOTES

   …Hernández, Goytisolo, Blas de Otero, Cernuda, Gil de Biedma, Valverde i molts més, constituíen l´antologia de poetes castellans que havíen de recitar, el dia 15 de febrer i al Casal de Cultura de Valldoreix, l´Emília Serrano i l´Eduard Araujo. (L´Emília, per problemes de salut en familiars propers, va haver de renunciar a la seva part en el recital, que assumí l´amic Araujo. Els que admirem l´Emília, tan quan diu en català com en el seu castellà de  naixença,  sabem com  hauria brodat els ´poemes que havia de recitar. Amb el desig sincer de millora del seu estat d´ànim,  empenyoro el compromísis, i també l´esperança, de sentir-la ben aviat, encara que sigui fora de programa). Daniel Turró va executar una sentida ambientació musical i Jaume Rodríguez va presentar, amb comentaris adients i atinades consideracions històriques, un recital extraordinari. Això,que formalment no passa d´una recensió periodistica, vol anar a parar a l´expressió de que la poesia no te bàndols, ni fronteres, ni idiomes (oidà, si podés entendre Chaucer dit en anglès, Goethe en alemany!..), Vull posar el colofó d´un fragment de poema de Leon Felipe recitat en el transcurs de la vetllada.  Dirigit-se  a Franco, diu:

“Tuya es la hacienda,/ la casa,/el caballo/ y la pistola./ Mía es la voz antígua de la tierra. / Tu te quedas con todo / y me dejas desnudo y errante por el mundo…/mas yo te dejo mudo./ Mudo!/¿Y como vas a recoger el trigo/ y a alimentar el fuego / si yo me llevo la canción?”.

                                                                                                         martiolaya

   …

   Els anys quaranta, i els cinquanta, i els seixanta…hi havia poetes posant veu a les paraules i fent jocs d´artifici amb gloses poètiques i síl·labes tòniques amb  mots bensonants. Molts com jo, els anys quaranta, que per alguns eren anys triomfals i numerats d´una guerra fratricida,  érem estudiants a tota dedicació o estudiants de llargues nits i aborrides tardes de diumenge. Ens ensenyàven poetes en llengua castellana (els catalans no existíen, vàlgam Déu val, llevat d´algún Verdaguer de sacristia.) Ens fèien llegir –i ,jo recitava amb  veu encara immadura -, Rubén Darío, Espronceda, i algun clàssic castellà que no fos gaire rondinaire: “Margarita, està linda la mar i el viento…”, “Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela…” i  aquella “Marcha”: “qual pasan, debajo los arcos triunfales!..” Un dia, en una habitació d´una escola de Sants que havia estat biblioteca abans de la guerra, tafaner, vaig trobar, entrebancat en un regruix d´una lleixa, un exemplar d´un llibret amb poemes de Miguel Hernàndez. I vaig descobrir què hi havia més poesia en castellà que la que em  donàven a conèixer. I que calia descobrir més coses, fos amagades per racons de les llibreríes, o fos en la veu volgudament apagada d´aquells que havíen perdut una guerra. La recerca sense fi va tenir diumenge passat, a Valldoreix, en sessió del VII Cicle de “Les veus de la paraula”, un  pregoner d´excepció que es diu Eduard Araujo. En parlaré demà, que la glosa ronseja i no vull fer-la callar.

                                                                                                                           martiolaya  

   En l´imaginari col·lectiu, castells, palaus i abadíes estan envoltats de grandesa i de personatges que poden passar del rei del nas vermell, a la princesa del pèsol… De molts d´aquests bens reials només en queden quatre pedres.  Però,  ben conservats, ha de ser un plaer poder-los disfrutar. Penso que moltes famílies deuen haver fet moltes despeses i sacrificis per mantenir un  patrimoni tan valuós, fent obres de manteniment o de millora. D´altres, deuen anar tirant de la rifeta mentre el predi cau de vell…Com que cada família es sap la seva història i coneix forats i goteres d´allò que van comprar o heretar, més val no generalitzar. Ara, pel que es veu, la cosa es belluga i sembla que els veïns d´Horta podran fruir d´una finca emblemàtica que fa anys estava en  plet. Per un preu enraonat. I es v eu que hi ha castells en venda. Jo n´he visitat algun, habitat o no. Sant Benet de Bages, sense ser castell, te una abadia que ho sembla; aquella que compraren la família Casas Carbó per a fer-ne residència. Nosaltres vam casar la filla petita a Torrella de Montgrí; oficià la cerimònia el jutge de pau, que no era altre que el meu amic director llavors de la Cobla Montgrins, i després dinàrem, nuvis, família, el jutge i altres amics, a la sala noble del Castell de Peratallada. La noia i el seu marit, són feliços i mengen  anissos . Les dues nenes que tenen, les nétes petites del  lot que tenim, semblen dues princeses anant al cole amb barret de llana, mitjons gruixuts i la lliçó ben apresa.

                                                                                                                          martiolaya

En un ambient distès i amistós, la bombolla immobiliària semblava diàfana i no gens amenaçadora.  En una botiga de Puigcerdà, deu fer set o vuit anys, vam fer una trobada casual el llavors rector d´Alp, la mestressa de la botiga i aquest glosador impulsiu de fets diversos.  A la capital de La Cerdanya, la base de tota conversa sol ser si hi ha o no forasters ocupant places d´hotel, vivendes de lloguer o allò que se´n diu segones residències. El  mossèn, pragmàtic, no entenia com hi havia famílies que manteníen la seva suposada vivenda anys i anys, sense ni en prou feines anar-hi de tant en tant. L´argument em va fluïr sense pensar-ho, senyal que dormia en replecs de les neurones: “Mossèn, no són vivendes; són inversions immobiliàries que rendeixen, pel cap baix, un deu per cent anual en forma de plus-vàlua i això no ho dona cap fons bancari, beneficiari d´interessos roïns i cosit de comissions”. El bon mossèn va quedar convençut: “Veu? Ara què ho diu…” I és que la bombolla immobiliària ja fa anys que existeix: de molt abans que es fes grossa i pudenta a l´Amèrica dels americans pobres i dels rics que encara volen ser-ne més. Aquí, que la bombolla semblava diàfana, també ha fet un pet com un aglà i han volat pels aires tant el valor de les segones residències de debò, com les inversions més o menys atzaroses que ara han d´intentar vendre, a preu de saldo, entitats de crèdit  beneficiades secretament amb subsidis de pobre marginat.

martiolaya

   Hi ha temes recurrents, com el del Sant Valentí que ens han enviat d´Amèrica embolicat amb paper de regal i a ports deguts. Així feia acabar la meva glosa del dia 27 d´octubre de l´any passat. Dos díes abans havíem estat al Monestir de Sant Benet amb els Amics de l´Unesco i em va agradar referir-me, una vegada més, a un Sant Valentí més nostre. El mes d´octubre no era Sant Valentí, però vaig titular la glosa “Sant Valentí patró dels enamorats”. A Amèrica, històries gaire antigues, tradicions d´aquelles de l´any de la picor i autòctones, no n´hi ha. I no és cap crítica, perquè essent un país tan jove potser no ens arriben  ni a la sola de la sabata en tradicions i cançoners (A Joan Amades, en l´Any que se li dedica!). Ara, en tot el demés,  nosaltres som els pobricons enderrerits…Parlem d´amor. Des de molts anys enrere, hom creia que aquest dia es casen els ocells i no els anaven a caçar ni menjaven animals de ploma per tal que es casessin i podessín criar. Fadrines i vídues de Manresa diu que visitaven el Sant per tal que els fes trobar un bon casador. I els dissabtes li dedicaven oracions perquè els portés la pau familiar, si és que a casa no en teníen. El renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, sembla que fou, per aquests dies, germen de costums galants que conviden a l´aparellament i al festeig per a molts indrets d´Europa. Per si de cas, no mengeu pollatre, avui que és Sant Valentí.

                                                                                                                           martiolaya

   Tretze són tretze. El dia 13 de gener la glosa es titulava talment com he deixat escrit. Ni número de la sort ni número malastruc. Senzillament, en el meu barri santcugatenc hi ha tretze carrers amb nom de poetes i m´agrada repetir-ho. I he pensat que el dia 13 de cada mes el dedicaré a un  d´aquells poetes. Ja vaig parlar d´Alcover i seguint rigorós ordre alfabètic avui toca Bonaventura-Carles Aribau (Barcelona 1798/1862). Es considerat l´iniciador de la Renaixença pel seu poema “La Pàtria”. Heus ací una estrofa, no pas de les més abrandades:

                                     Què val que m´haja tret una enganyosa sort

                                     A veure de més prop les torres de Castella,

                                     Si el cant del trobador no sent la mia orella

                                     Ni desperta en mon pit un generós record?,

   No us sona un a mica a l´emigrant verdaguerià? Aribau era economnista. A 28 anys va anar a treballar a Madrid per compte d´un  financer català (de fet, “la Pàtria” era com una felicitació nadalenca dedicada al seu patró9. A la Cort, va fer periodisme i en el transcurs d´alguns anys va ostentar sengles direccions generals en Ministeris de Madrid (Tresor, Arancels i Aduanes, Patrimoni…) Va morir a Barcelona als 64 anys ”a la misèria i desenganyat”. La ciiutat on va néixer i Sant Cugat, li dedicàren un  carrer.Jo una glosa, tan  minsa, que hi hauré de tornar.

                                                                                                                        martiolaya  

   A Sant Cugat en tenim una bona colla, d´estancs. Dos o tres al centre antic i d´altres en els barris. N´hi ha d´antics i castissos i de nous de trinca. Alguns també venen bibelots o estris petits. Els estancs, anys enrere, feien  olor de barreja de tabacs ; perquè hi havia els paquetets de cigarretes de tabac negre o ros; i les fàries, i els caliquenyos, i els “toscanos”, triats, remenats i olorats amb desfici pels clients. Els cigars havans, de totes mides i preus, tancats en espais mig secrets que només s´obríen de tant en  tant, deixaven anar aromes exòtiques que dissimulaven l´olor forta dels paquets de picadura com els que el pare  fumava.   Hores abans d´escriure aquesta glosa he anat a l´estanc que em diuen és el degà de Sant Cugat. Com que feia un  parell d´anys que no hi baixava, em temia canvis. Però, no. Hi entrem amb la meva dona i ens creuem amb una de les noies Sagalès, la petita, que va a la feina i no la reconec (les obligades ulleres de sol!).  És l´estanc de sempre. No hi ha un cabasset amb atmetlles perquè l´amo Sagalès fa poc que és mort. Hi ha, això sí, poms de flors només entrar. I és que la mestressa, abans d´ahir, m´atrapava en  la mateixa edat que jo. Entra algú a comprar tabac. I un  dia algú comprarà un  joc d´escacs amb  figuretes pacients que miren sense piular els clients que entren i surten. No sento olor de tabac; però sí tota l´aroma dels anys. Tot l´enyor de l´ahir. Tota l´esperança del demà…(De moment, als estancs, per a ser estancs, ,ja no els cal una bandera).

                                                                                                                           martiolaya

   No fa masses setmanes vaig parlar de les Administracions (és a dir, no sols de la Generalitat, sinó també Ajuntaments i d´altres) que utilitzen el sistema de la informació externa, tècnica, o suposadament “facultativa”,  assumptes propis de la seva Conselleria, Consistori, negociat, departament o capelleta… Vaig de dret a senyalar els pecats pùnyents amb el dit del ciutadà càndid que a cada legislatura vota amb menys il·lusió.  Ara, amb l´Internet, ho pots saber tot. I si vius convençut de que la perfecció no existeix, la informació que pots rebre del “google”, de la tele, de la ràdio i dels diaris, instintivament la passes com a mínim pel sedàs de la circumspecció; i com a màxim et mossegues la llengua per a no exclamar: “quin morro!”. Es veu que la Fiscalia del Tribunal Superior de Catalunya “està investigant informes…de set Conselleries de la Generalitat…després de les denúncies presentades…” (ho he copiat d´un article en un diari). Per anar al grà; es veu que hi ha 1583 informes interdits que ens han costat, a tota la colla d´ingenüs ciutadans-comparses, un  bon picotot d´eurus: 32 milions. Les crisis hauríen de servir per a fer neteja de mantes i deixar de subministrar fulles de morera als cucs de seda de les Administracions.  Deixant ben clar que hi ha i sempre hi ha hagut, a les Administracions i a tot arreu, gent que fan  de la seva feina un  apostolat. ¨Potser més i tot que dels altres.

                                                                                                                           martiolaya

   Els companys aragonesos ens dèien “fenicios”, als catalans. Convivíem en el Campament de Milícies Universitàries  de Los Castillejos, damunt de Les Borges del Camp. Érem més d´un miler de nois en el dArrer curs de les seves  carreres de ciències o de lletres. Algú de lletres, aragonès o no, es va apropiar de la facècia de batejar-nos, als catalans, com a fenicis, per la nostra pretesa condició de comerciants i garrepes. (Un  dia, un amic aragonès em va preguntar, de bona fe, on  teníen la fábrica, la meva família!) En  un article en  la revista “Momento” que en aquells anys editava el pare del que després fou gran amic i crític de teatre Gonzalo Pèrez de Olaguer, vaig escriure un  reportatge que es titulava “Cataluña i Aragon unidos por un  porron”, i qui diu porró diu pà amb tomàquet, cants, o intercanvi de productes alimentaris, talment fossim fenicis tots plegats. A l´hora de passar per les pautes de la disciplina militar, remàvem junts com esclaus de galeres! Tot això és pràmbul del què diré per enllestir. Erem, uns i altres, alts o baixos, estudiants a dedicació  plena o picapedrers dels exàmens lliures, bruts o nets, garrepes o generosos, eixuts o extrovertits, soldats vestits de caqui  fent “uno-dos”, uniformats. (I mai l´idioma va ser obstacle per a una  bona relació. Perquè a l´hora d´advertir d´un  perill, aquell comandant mallorquí de bona jeia va cridar, quan els seus “ingenieros” anaven de maniobres armats fins a les dents: “Cuidado, que la mula del datras rallisca!”)  I que cadascú visqui en pau amb els seus gens.

                                                                                                                           martiolaya

   No fa massa temps, èrem com èrem. Alts o baixos, eixuts o extrovertits, d´ulls blaus o  mirada fosca…Els novel·listes saben descriure´ns a trevés dels personatges dels seus llibres amb tanta fidelitat, que hi ha vegades que podem distingir una dona com la Mila de “Solitud” o un home com el Saleràs d´”Incerta glòria”.  Ja és més difícil i pot portar discusions, coïncidir amb l´opinió d´altres lectors. Ara, d´uns anys ençà, la genètica ens té ben apamats no sols amb pèls i senyals, sinó, amb percentatges i tot, en allò que tenim de fenici, d´íber, de moro, de jueu…A Barcelona hi ha  un anomenat Parc de Recerca Biomèdica que ha publicat un estudi en el que intervenen els genetistes, catalans i matrimoni, Francesc Carbonell i Elena Bosch, que arriba a conclusions tan políticament incorrectes com que vascos i catalans som els de major arrelament ibèric. Atenció! Per aquest camí, alguns ibèrics científicament devaluats podríen clamar improperis i exigir “justícia i sensatez!” I historiadors  dels que estan a la que salta podríen argumentar que Castella, de “ancha” res, que és més aviat estreta i que tant de bò el rei Ferran s´hagués casat, de bell antuvi, amb una neboda o altra noia de bon veure del país, i no amb  l´Isabel dita tortament la catòlica.

   Encara que de llest no en  tinc res, alguna cosa intuïa en el Campament de Milícies Universitàrires, els estius atrafegats dels anys 1952 i 1953. M´explicaré…

                                                                                                                           martiolaya