febrer 2009


   Hi deu haver pragmàtics, a la Xina ? Potser també hi ha gent que renega dels seus costums, tradicions i bestioles identificadores? Algú postul·la el pragmatisme dels anys que comencen l´ú de gener i acaben el 3l de desembre? Seria acceptar una manera de mesurar el temps instaurada després de moltes provatures i amb la influència decisiva de l´Església, els seus Concilis (Nicea,Constança,Trento…) i la forma, per alguns capriciosa, de calcular la festa de Pasqua. Per abreujar: el  nostre calendari va passar de l´any Julià al Gregorià, fou d´aplicació gairebé universal, però ja hi ha propostes de reforma… Tornant a Xina, la curiositat d´avui és un  dibuixet  que surt en el reportatge d´un diari sobre l´inici de l´any xinès. És un gràfic amb setze espais on anotar els dies 25 de gener fins a 9 de febrer (de lluna nova a lluna plena) i es veu ben clarament que el dia 25, amb el cel sense lluna, van celebrar l´inici del nou any, el del bou, i el 9 de febrer, demà, amb lluna plena, celebraran l´anomenat Festival de la Llanterna). Semblantment, es podria explicar de manera gràfica el per què la nostra Pasqua condiciona el començament d´allò que alguns ja  bategen com les vacances de primavera. Això segons el nostre calendari Gragorià, és clar, que els francesos van tenir un calendari laic ajustat a la seva famosa revolució, i va durar quatre dies. Mireu: mentre els savis del món no es posin d´acord, Santes Pasques! I que el bou dels xinesos, donat que diu que  triomfa amb esforç,  perseverància i pàciència, ens ajudi en allò del fiunançament.

 

                                                                                                                         martiolaya

     No vull pas dir noms. Però en  una esquela publicada  no fa  gaires díes es podia llegir, sota el nom del difunt, l´expressió que poso de titular en aquesta glosa; una expressió tan clara i tan explícita que només podia ser feta per un dels seus nets o besnets quan tot just confegia les primeres paraules. Potser amb més d´un avi a la família  i aquest  més vell que els altres (“l´avi vellet”,  en diem a moltes famílies), algún menut o menuda el va saber identificar com aquell que els ensenyava una capsa de cartró amb cucs que menjàven unes fulles, carnoses i de verd   intens, d´un arbre que en dèien morera. L´avi que ara es va morir serà sempre més –amb barba o sense, amb bufanda o jersei gruixut, amb boina o lluïnt la calva aureolada de cabells blancs -, l´avi dels cucs de seda. Que descansi en  pau. La família  vetlla el seu bon record.

 

   Un colofó divertit i sense cap malícia, per a fer somriure la gent gran. Explica un amic meu periodista, pou de ciència i magatzem d´anècdotes,  que l´actriu Maria Morera, en els seus temps de gran dama de la nostra escena, va viure uns anys amb un  lletraferit que tenia un  os a l´esquena i que a les tertúlies literàries era conegut com “el cuc de seda”…perquè vivia de la morera. Perdoneu el pedaç; cosit, això sí, amb la sedalina de la bona fe.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

  

   Una curiositat. A Sant Cugat hi ha dues bacallaneríes que tenen un nom ben singular: la “bacallaMaría” del carrer Endavallada i la rotulada amb el nom de “Salums” (carn de porc salada, etc. – diu mestre Fabra – i en  aquest etcètera hi ha una resta on hi cap  el bacallà) del carrer de Sant Antoni. En totes dues botigues, és clar, com a d´altres a la ciutat, hi venen bacallà, olives, anxoves, envinagrats, i aquelles sardines grosses i rovellades ben col.locades en tambors de fusta que abans en dèiem  -i hi ha gent que encara ho diem- “guàrdia civils” i no he sabut mai perquè. Les bacallaneríes són botigues ben tradicionals i els seus productes han  passat diferents  vicissituds segons que han  anat canviant costums, gustos i nivells de vida. No fa gaires anys, el bacallà era menjar de pobre i servia de mesura d´aquesta condició: “·res, guanyava un tall de bacallà”. Ara, per anar a comprar bacallà, cal portar damunt forces euros. (Un secret: hi ha una botiga de fruita i verdura en un carreró curtet, on  venen  un bacallà boníssim que importa una firma tortosina amb nom de pintor valencià. Ho dic com a particularitat). I una altra particularitat és explicar-vos una recepta mallorquina per a guisar bacallà: “amb una salseta d´ou, all i llet, o amb pasteta d´ou i farina; també se fa amb tomàtigues i amb ceba”. (Mos ho explica Mossèn Alcover, i no pas en sa rondaia de “Es pou de sa lluna”. Us prec que em digau com  ha anat sa bacallanada).

 

                                                                                                                           martiolaya

   Ho deia en la glosa d´ahir, tan domèstica, tan  tendra, tant d´estar per casa,que potser no era per ser penjada. Barrejar records, articles dels diaris i rauxes d´imaginació, potser no és bò. Però menys bò deu ser deixar de banda la possibilitat del potatge i quedar-se només amb els rosegons de la nostàlgia del record, la impressió passatgera d´allò que llegeixes, o la revolada de coloms esbojarrats. És ben cert que a casa llegíem en  havent sopat. Recordo bé, però no massa, l´avi; després el pare; més tard jo mateix. Sí, de vegades llegia Folch i Torres, que la iaia deia, posant-se la mà al cor, que “le llegava más”.   També és ben cert que la iaia -ja ho vaig dir ahir – era salada, faceciosa  i deixava anar estirabots. La senyora Primitiva, la veïna del segon, era tan alta que en feia dues de la iaia i les dues s´estimàven, Una, parlant el català de Sant Just, més pur que el de Barcelona, i la iaia l´andalús que mai no va perdre. La senyora Primitiva era vídua. Durant la guerra va morir el seu germà Gasparitu, encarregat d´obra i cap de casa, i poc abans de l´”alliberament” de Barcelona el noi, el Cisquet, va volar a trossos encertat per una bomba de mà. La flla, l´Esperanceta, sempre tan  dolça i tan carinyosa, va morir tísica en començar els anys quaranta. La “Duloras” –la iaia- la consolava com podia i la dona de Sant Just plorava. La senyora Primitiva fou la darrera persona que em digué “Martinet”. (Això deu ser memòria històrica. Mentrestant, Sant Injust feia l´orni).

 

                                                                                                                           martiolaya

   Una glosa en porta una altra i no hi ha dues sense tres. Hi ha poetes de qui ningú parla i potser alguns carrers del meu barri porten el  nom d´algún d´ells. I escripors “amb any…” i d´altres sense. I Agendes d´actes en els diaris de casa on no hi ha tots els actes que són, i no són tots els actes que hi ha…(calco del castellà, ja ho sé). Però, m´explico? Vull dir que la glosa pot saltar avui des d´on menys et puguis esperar i qui sap si  resta muda demà o demà passat. Ara acabo de llegir un article que m´ha cridat l´atenció i ja endreço el bloc per a penjar-hi la glosa, (per raons tècniques d´organització tècnica entre l´ordinador i jo mateix) el proper dimecres, que és avui. La Maria Salamientu és el títol d´un article d´una noia gens escabellada que es diu Sílvia i que escriu els dissabtes en el Diari Avui. Ella recorda una “Maria Salamientu” que a casa seva, de petita, associaven amb “el vientu”. I a mi, que li dec doblar l´edat, em va recordar la iaia de casa, andalusa salada que trasnsformava en facècia l´alusió escatològica:“… una para Juan, una para Pedro i otra para el que hable primero”. Certament, Sílvia, diumenge passat, que plovia, vaig entreveure la Salamientu com  saltava del campanar del Monestir al bell mig d´una rotllana on potser ballaven sardanes uns dansaires veterans. Ens vam saludar sense que ningú no se n´adonés i ella em va dir amb signes que sabia que a la iaia de casa li agradava que li llegís novel·les de Josep Maria Folch i Torres.

 

                                                                                                                           martiolaya

   No caldrà baixar llibres d´una revolada; ni prendre notes en  paperots; ni buscar dades a l´Enciclopèdia; ni tafanejar en el “google” de l´ordinador. Perquè la glosa serà avui tan casolana, tan posada en el món dels records, però a la vegada tan viva i propensa a fluïr amb l´espontaneïtat d´allò que es produeix sense ni pensar-ho, que només caldrà teclejar fins a omplir l´espai que  el bloc m´acota. Ni tan sols caldrà presentar personatges ni fer-ho en un lloc definit. El balcó era el de casa quan jo era molt petit: abans d´anar a l´escola –que no sé ben  bé per quina raó  familiar vaig començar a anar-hi als cinc o sis anys – i abans de començar els deures, i el batxillerat, i la guerra, i l´anar a treballar quan ja hi  havia una altra  guerra, més gran, però més llunyana…Davant de casa (al carrer de Galileu, nom que em complau d´evocar ara, que enguany en diuen l´any de l´astronomia i un amic de Sabadell va dirigir no fa gaire unes lectures de  textos de Bertold Brecht) hi havia hagut els camps de conreu d´una masia que es deia Can Mantega; després hi van fer una casa alta que m´obligava a mirar més avall del carrer (vers “la carretera”) o més amunt (cap a la muntanya, amb el coll de Vallvidrera, que el veia boscós i ferèstec). Quan Sants era encara un  poble, el carrer s´havia dit  carrer del Nord. Jo diria que hi vaig aprendre moltes coses i que potser algunes són dignes de comentar. Res de memòries; però alguna glosa de tant en tant…

 

                                                                                                                           martiolaya

Nascut, com dèiem, el mateix dia d´avui de l´any 1862 a Santa Cirga, dins del terme de Manacor, es va fer capellà després d´haver entrat als quinze anys al Seminari. L´ordenaren sacerdot i cantà missa nova el dia 28 de desembre de 1886 a la Parròquia dels Dolors de Manacor. Ja de seminarista i vivint fora del Seminari en un pis d´estudiants a Ciutat, es significà com escriptor, glosador i polemista. I va editar rondalles amb el seudònim de “Jordi d´es Racó”. Va escriure un llibre (publicat l´any 1934, després de la seva mort) en defensa dels tribunals de l´Inquisició. L´afició a recopilar i reescriure rondalles li va durar tota la vida. “En aquestes rondalles –diu Janer- Alcover sap trobar l´expressivitat d´una frase, empra la llengua viva de la pagesia mallorquina i incorpora a aquella llengua viva uns mots oblidats. El lingüista acut en ajuda de l´escriptor…” Fins en morir Marià Aguiló (que havia publicat feia quatre anys “el primer i únic volum del seu ‘Romancer Popular de la terra catalana’) no va començar a gestar-se “el gran projecte lingüístic d´Alcover: l´obra del Diccionari”. Avui, dia de la Candelera de 2009, fa doncs 147 anys que va néixer. Dixem-lo ara en la llarga tasca de construïr el seu Diccionari Català – valencià – balear, omplint de mica en mica milers de cèdules. Va tenir molta relació amb poetes de ,l´època i fou coetani d´aquells Jocs Florals de Sant Cugat de l´any 1907. Ens vagarà de tornar-ne a pàrlar un alte dia.

martiolaya


    Encara que plogui. Perviuen les casualitats, l´etzar, la providència i aquella mena d´intuició que et fa baixar de revolada un llibre d´una estanteria enlairada. I la sorpresa, ja en llegir el títol del primer capítol: “Si la Candelera plora…” Avui, dia primer de febrer, estem en vigílies d´una diada  que em permetria penjar aquest títol en el bloc.  Parlo sovint de l´Alcover del diccionari i algun dia li havia de dedicar la glosa. Ho faig avui i ho lligo amb el bon temps que la Candelera anuncia, els ametllers en flor i els bons amics de Mallorca.  M´ho va marcar el recordar tot d´una el llibre de   Gabriel Janer Manila “Com  una Rondalla – Els treballs i la vida de Mossèn Alcover” i  m´agrada poder transcriure el primer paràgraf del capìtol esmentat:

   ”Sortia el sol, esponerós i blau, a l´altra banda del Puig de Santa Cirga, entre els ametllerars a punt de florir, la matinada del dos de febrer de l´any 1862, dins el terme de Manacor, a l´hora en què naixia, radiant, el fill que feia quatre d´una família de pagesos que duia el conreu de la possessió”

   Parla del naixement de l´Antoni Maria Alcover i Sureda i segueixen 144 pàgines d´informació que glosaré demà. I és que avui goso acabar transcrivint la dedicatòria del llibre a la meva dona i a mi, per part de l´amic autor: “Per a Núria Tubau i Martí Olaya, perquè sé que compartim l´amor al teatre i el gust per les paraules…” Paraules que em complau compartir també amb tants d´amics i amigues.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèvia