BLOCDENOTES

   Per molt que miris els diaris i donis una ullada a allò que anuncíen algunes teles locals, hi ha un munt d´actes interessants que et passen desapercebuts. Val a dir que, en la majoria dels casos, tampoc hi hauria pogut anar…El dia de Sant Josep llegeixo que hi va haver una sessió en record i homenatge a Xesco Boix. Algú podria pensar que ja hi som altra vegada amb la nostàlgia dels records! I un  s´encaterina,  una vegada més, en que cal recordar les coses que formen part de la història del nostre poble de quan  els nostres homes i dones eren uns nois i unes noies que, amb els seus pares, volíem fer unes coses tan senzilles i tan naturals com

cantar i ballar les nostres cançons i les nostres danses,  escoltar les rondalles dels avis i poder fer i veure el nostre teatre i el nostre cinema en català. No ens podem cansar de recordar que aquestes coses, tan senzilles i tan naturals, no sempre s´han deixat fer, moltes vegades s´han censurat i perseguit i sempre s´han  posat dificultats en el seu desenvolupament normal.   

   El Xesco Boix va morir jove. Però va treballar molt i molt en el transcurs dels seus pocs anys de vida. Era allò que se´n diu un agitador cultural i ha deixat una  bona petxa en  innombrables enregistraments. Enguany fa vint-i-cinc anys que va morir. Es bo recordar-ho, perquè forma part d´una memòria històrica que massa gent voldria esborrar.

                                                                                                                         martiolaya

   Coneixia el director d´un banc que solia utilitzar sovint l´expressió que fa de títol com invitació a que la persona que exposava el problema expressés també les solucions que hi veia. Avanço que no faré crítiques de res ni de ningú en el problema que exposaré; però sí que vull dir que  les solucions no costaríen ni un euru. Va de premis santcugatencs i, d´entrada, felicito sincerament tots els guardonats.  El problema que plantejo afecta, si de cas, objectius i maneres d´escollir els premiats, i no els premiats mateixos. (Aquell director de qui parlava, ja frisaria: “Solucions, solucions!”) No descobriré tampoc la sopa d´all: on acaben els premis, comença la corrua de decebuts i, en alguns casos, de ressentits. Els santcugatencs de soca-rel que conec i que fa anys que piquen pedra, deuen seguir el remei del Sagarra que aconsellava allò del “…passa cantant!”. No vull aludir ningú en concret; però explicaré un fet a tall de paràbola: En la “27ª Setmana del llibre català”atorgaren el premi a la Trajectòria a l´escriptora Isabel-Clara Simó. És la trajectòria de més de quaranta anys fent llibres, fundant revistes, escrivint als diaris, fent conferències…al servei de les lletres catalanes i del país… I a Sant Cugat també´ hi ha gent amb  trajectòries que  venen de la foscor de la dictadura. Penso que, a l´hora dels premis, hi hauria d´haver distincions entre els pica-pedrers de tota la vida i, si cal, unes de diferents i diferenciades per als guanyadors de campionats o els glorificats amb els llorers d´un  dia.

                                                                                                                           martiolaya

Deu ser per allò del gat escaldat. Però jo, d´un tempos ençà, em miro Televisió Catalana amb una certa prevenció. M´agrada força el programa “Bocamoll” (així, amb tota la força de l´ambigüitat que li dona el diccionari segons la utilització que se´n fa; hi ha cops que es diu “hi havia força gent” pel fet que se n´esperava menys de la que realment hi havia). En aquest sentit, doncs, s´ha d´entendre que el programa m´entreté, és interessant i sense agradar-me molt i molt, m´agrada força. Sense ganes de pontificar: entre el molt i el poc, no hi cabria un “força” equivalent al “bastant”? El presentador del programa podria penjar la pregunta i afegir: “Sí o no?” L´altra dia, una de les parelles concursants (m´agrada molt que siguin representatives de diferents comarques) deuria quedar perplexa en haver d´afrontar, en la prova final. la infiltració de personatges de ficció com “Zipi-zape”, “Mortadelo i Filemon”, “Cebolleta”…i haver-los d´assignar a diferents ninotaires (encara que, al menys dos, fossin catalans). Em sembla que queda molt clar que parlem d´un programa en català i per a catalans i que busca, amb el joc de les paraules, millorar l´educació lingüística de concursants i tele-espectadors. O és que Mortadelo i Filemon ajuden a llevar la crosta catalanista que alguns diuen que pateix la nostra tele?

martiolaya

    No es pot anar per les botigues rondinant per allò que no t´grada. Però hi ha cops que ho faríes si no fos que t´han advertit que no és bò per la salut. Observes, potser toques l´ase imperceptiblement i havent entrat dient “bon dia!” t´agafen ganes de marxar sense dir res, com  si t´haguessis equivocat de lloc. Generalitzo, que a Sant Cugat estem força ben servits i un també te cura d´escollir allà on va a comprar. Posaré exemples forans. Una vegada, a La Seu d´Urgell em van omplir una bossa amb pernil dolç posant tolta la ma dins l´embolcall, la mateixa ma que cobrava diners i tornava el canvi. La botiga era plena de “pixa-pins” com jo i sempre sap greu trencar l´il·lusió del comprar sà i bo. No hi he tornat més, és clar…L´altra dia, em va saber greu coïncidir en  l´opinió d´un artilculista que no m´agrada, quan es queixcava amb agror de que en entrar en un forn de Barcelona un grupet de dependentes seguiren fent tertúlia enjossada com si no hagués entrat ningú; els ho va retreure i el van tractar despectivament; en sortir sense comprar, encara va  veure com una de les noies es posava a manipular entrepans amb les mateixes mans de jugar amb les companyes. Oi que existeix un carnet de manipulador/a d´aliments? L´amo, patró o gestors de l´empresa explotadora del negoci ho te en compte?.¿Podria tenir alguna cosa a veure el “carnet obligatori” amb  el tracte aleatori dels que no tenen papers i tampoc cobren allò que cobraria un  dependent amb tots els ets i uts? Ecs! Quina glosa tan  galdosa”!

                                                                                                                           martiolaya                                                    

    Bacallaneries, carnisseries i fruiteries són botigues on tothom sap que hi venen bacallà, carn i fruites. Algú en deia, abans de la globalització dels “supers”, a cal bacallaner o bacallanera, a cal carnisser o carnissera… De fruiteries no n´hi havia gaires (la fruita es venia a les verduleries). I si n´hi havia alguna, solia ser una botiga gairebé de luxe, amb fruita escollida i ben presentada en aparadors i prestatgeries; també la veníen més cara, és clar. En els mercats solia haver-hi espais on hi muntaven paradeta les pageses (mai no havia sentit dir els pagesos) cosa altrament normal,  que mentre els homes treballaven la terra, les dones s´esforçaven en vendre la verdura i la fruita dels camps que cultivaven, i ous del seu galliner, i algún conill o pollastre…I els mobles, què? Us preguntareu. A això anava; però s´ha interposat la curiositat del parlar de la gent i allò que volia dir és que d´una casa de mobles mai no n´he senit dir “mobleria”. I que a les botigues o cases de mobles és agradable d´entrar-hi i comprovar que amb  els anys han canviat de fesomia. Per arrodonir la glosa, podria dir que abans, en la casa de mobles, no hi faltava mai aquell “quadro”que se´n deia “la pintura” i que presidia molts menjadors. En les noves botigues de mobles –amb tendència a dir-ne de decoració – no hi falta mai un sofà per dormir còmodament davant de la tele encesa.

                                                                                                                           martiolaya

– Guaita, tu, vull dir, el diari parla d´un nou diccionari català…

– Més diccionaris? Jo ja tinc a casa el de l´avi, que era lletraferit. Ah! Que és bo, eh? Sí o no?

– Deixa´m llegir, ostres! Escolta: diu que és un diccionari del català col·loquial… Vull dir…Mira, amb punt volat i tot.

– Deus voler dir del català que vola. És bo, tu! Sí o no?

– Potser serà un diccionari per arrancar la crosta, vull dir.

– La dels catalanistes o la dels pixa-aigua-beneita? Ara t´he atrapat, eh?

– Deixa´m acabar! Vull dir que no. Que sí. Que pot ser útil, sí.

– Deu costar un colló… Sí o no?

– Zapatero diria…

– Mentida! Ah, ah, ah!..

– Vols callar? Zapatero diria que “los catalanes ya tienen diccionarios; no les hacen falta dineros.”

– Sembla una cita en anglès. Que fi, tu! Sí o no?

– Vull dir que el diccionari diu que és d´alternatives a les castellanades.

– M´agrada això de les alternatives, tu. A mi que no em vinguin ambTNCes… Què bo, tu! Què bo! Sí no?

– Mira: “xungo”…

– El “xungo” seràs tu! Si…

– No! Vols callar? Vull dir que la paraula “xungo” la tradueix per “fotut, cardat, fomut, molt puta, malparit…”

– Ostres, que clar, tu! El diccionari de l´avi és tan finolis que hi trobes la paraula “àdhuc” i tot. Un dia ho vaig mirar. Entens el sentit? Sí o no?

– Et veig cardat. Vull dir que no sé de què vas !

– De Polònia, tu, de Polònia…Oikmentens? Ara sí què és bona, eh? Sí o no?

martiolaya

Va morir ahir als setanta quatre anys i demà l´enterren. Una mort inesperada després d´un vessament cerebral. La notícia em va arribar en caure la tarda, quan passava amb un taxi prop de la Cúpula del Coliseum. No fou a la Cúpula on ens vam conèixer? O potser al teatre Romea, quan l´Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual va intervenir en vàries ocasions en els Cicles de teatre per a nois i noies que organitzava la revista “Cavall Fort”. No fa massa ens vam veure a Sant Cugat, a l´Audiori o a alguna representació de “Pedra i Sang”. Ahir a la nit, l´informatiu de TV3 ja va donar la notícia i algú va glosar la fingura de Ricard Salvat. Avui, els diaris que encara no he llegit en van plens. A Sant Cugat, pocs recordarem aquell dia, deu fer sis o set anys, en que el Ricard va donar una conferència a l´antiga Casa de Cultura organitzada per un grup de senyores amigues i admiradores del director més gran del teatre català dels anys de la Dictadura. Érem poca gent; en qualsevol ciutat alemanya hauria aplegat més públic i hauria merescut més solemnitat en el protocol. En parlaran tant, els diaris, que la glosa d´avui no caldria que anès més enllà d´expressar el sentiment viu per una mort que s´ens emporta un director malaguanyat. Afegir, si de cas, que quan la transició, a l´hora de la tòmbola de prebendes i distincions, no li van donar ni ópció de tenir cap número. Som un país que malgasta: fa foc nou amb flamerades soperbes i desprecia les brases incòlumes de l´esforç quan pinten bastos.

martiolaya

…de la d´això: de la poesia. En parlen per ràdio dissabte passat , de bon  matí, i comencen els dubtes: si és avui  -comentàvem amb la dona-  perquè no en començaven a parlar ahir o abans d´ahir no, l´altre? Es tracta d´un dia que s´ha d´escriure la inicial amb  majúscula i afegir-hi un “mundial” ben dubtós. Però cap diari, abans del Dia, no n´ha dit ni piu. Ni un trist rodolí (potser perquè el rodolí no és poesia!) Ni el Diari que no és diari i que surt cada setmana a Sant Cugat, li dedica un mal vitrall ni uns tristos pinyons dels que hauríen de servir per a notícies sense glosa i una punta de verí. Un diari d´aquell dissabte, i encara a les pàgines intemporals i sovint negligides del Suplement setmanal de llibres i art,   ens en fa cinc cèntims: La UNESCO va proclamar  el 21 de març Dia Mundial de la Poesia i el 2007 se´n va celebrar la primera edició. Aquí la Diada està organltzada pel Centre Unesco de Catalunysa (UNESCOCAT) i la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) amb la col·laboració del Servei Català del Trànsit (SCT)…Això del trànsit potser justifica que m´hagi trobat en un  embús. I això que afegeix la nota de que a Manresa, Sitges, Cerdanyola, Barcelona, Tortosa, Figueres, Tarragona, Reus, Lleida, Torregrossa i València estaven anunciades lectures de poemes a càrrec de poetes de cada població, em deixa fred. Potser perquè Sant Cugat no hi era? No. Més aviat perquè sé el pa que s´hi dona en això de les lectures organitzades avui per demà. (Tafanejarè el bloc de l´anuncí del Dia, malgrat tot).                                   

                                                                                                                           martiolaya

   Sovint  m´adono d´errors que cometo en les meves gloses just comprovar que han quedat penjades a la web. Hi ha vegades que algú me´n fa esment. He arribat a enyorar allò que en escrits destinats a la publicació en periòdics, els originals passen pel sedàs del corrector o correctora i agraeixes l´esmena dràstica d´un temps de  verb mal aplicat, la repetició d´una lletra, el frare en clicar sense encert una sil·laba, o espifiar els accents, que algún cop poso on no han d´anar o sobren d´allà on no van. Això darrer, fa riure i tot. Familiars ´propers m´han  ofert correctors informàtics sense cos ni ànima que arriben a rebutjar invents de paraules carnerianes o un adjectiu amb una lletra canviada per  fer-lo irònic o divertit.. Quan jo estudiava, en això de l´ortografia anàvem poc més enllà de l´accent castellà -que és més fàcil!- i les lectures de Campoamor, Espronceda o Rubén Darío. De fet, ara, l´accent més aviat el vull posar en els continguts… En aquest sentit, algú que sembla entendre-hi ho proclama  “…l´adult és massa conscient de les seves faltes i el seu temor a cométre-les paralitza sovint la seva capacitat d´aprendre ». I em sembla que per aquí va la cosa. O tiro el barret al foc i  m´assec en un  banc a prendre el sol, o segueixo aprenent  i em revolto com avui per un accent de més o de menys. Al cap i a la fi, perquè vull i m´agrada, tinc cent noranta gloses guardades a l´ordionador i un dia, quan sigui gran, les esmenaré totes alhora mal que dubti en un accent.

                                                                                                                           martiolaya

   Del “carajillu”amb anís o conyac (heu sentit dir mai  “brandy”?) algú en diu un “diplomàtic”, que fa més fi; i a alguns bars de clientela de gent gran o ben pàrlada –en el sentit d´utilitzar encara alguns mots del patrimoni familiar– serveixen un cigaló, mot acollit en els diccionaris normatius i en l´altre que no ho és (l´Alcover/Moll) però que aporta casticisme: “Fer un cigaló: prendre una copeta”.  Qüestió de noms. Quan la gent anem a proveir-nos de vianda, conserves, begudes i lleixius variats a les grans superfícies hi trobes de tot ; t´ho serveixes tu mateix, ho carreteges pels passadissos i en acabar fas cua davant d´una maquineta que ensenya cada article a un a altra maquineta d´ull inquiet que dicta ratlla per ratlla, al giny-caixa, allò que has de pagar. ¿A quina de les maquinetes has de preguntar per què val com aquell qui diu el mateix una ampolla de cava semi-sec que una de brut nature? El fantasma d´allò que en diem vi de la casa amb sifó, plana pels súpers i botigues i penses que l´amo d´una botiga o no en tindria o t´ho sabria explicar. I dic tot això perquè m´ha agradat llegir en els diaris que el Consell Regulador del Cava es proposa que les marques blanques –marques que ningú sap qui les fabrica – hauran d´ídentificar-se de manera clara en les ampolles. Posats a fer, caldria posar també l´anyada i la data en que es va embotellar el producte. I retornar, quan sigui el cas, a aquella fòrmula identificadora que veig que ha caigut en desús:“vi gasificat”. Les bones marques s´hi juguen el prestigi.

                                                                                                                           martiolaya