Ho vaig dir de seguida; la visita singular a Montserrat de fa pocs díes em  suggeria més d´una glosa que penjaria de tant en tant mentre en recordés detalls o  m´adonés de coses disperses que es poden relacionar. Llàstima de no disposar d´aparells idonis de medició i equip adequat per fer un a expedició des de Castellar d´en Hug fins a la desembocadura del Llobregat. Es podria comprovar que des que surt  l´aigua com una bufada fresca i escumosa de les roques de davall del poble, es forma   una corrent d´aire que s´extén i es desvia per les ribes del riu. Se´n podria dibuixar un mapa. O qui sap si ja existeix, amagat en els arxius d´alguna Conselleria i en no recordar-ho –que tothom es pot equivocar i hi ha qui diu que de Terradelles ençà ningú no ha llaurat dret!– quan necessitin informació ens costarà un ull de la cara. Ho reconec: començo parlant de brises fresques i acabo tirant galledes d´aigua freda. Però segueixo amb la dèria; i encara m´embolicaré amb allò que vaig descobrir a  Montserrat. Just entrar a la plaça de davant del temple, a mà dreta, hi ha la façana de l´antiga esglesiola de Santa Maria, el vestigi més antic de la Muntanya Santa. Davant d´aquesta façana s´hi fa un remolí d´aire fred que la guia ens va fer notar. I penso en la frescor d´aquell rocam als quatre vents, en  el remolí d´aire i en la ramalada que aigües avall es cola per Vullpalleres i aireja Coll Favà. M´ho havíen dit en una botiga del casc antic de Sant Cugat i ho recordo sovint: “·Allà dalt, nosaltres hi anàvem els estius a prendre la fresca”.

 

                                                                                                                           martiolaya