Hem de tocar de peus a terra i reconèixer que a les sabateries hi hem d´anar tant si vols com si no vols. I emprovar-te el calçat, fer un parell de passes i recordar com la mare t´apretava el dit gros del peu per damunt de la sabata. Temps era temps, fins i tot hi havia gent que es feia el calçat a mida. Jo vaig conèixer a Sants un sabater savi (poeta, narrador, traductor del francès i incisiu crític de teatre) que a principis del segle XX estava especialitzat en sabates de núvia; pel barri se´l recordava, els anys cinquanta, -quan el sabater ja era gran, però encara savi- com el mestre sabater de les núvies. De sabateries n´hi ha arreu; i a Sant Cugat, sobre tot al centre: carrers Major, Santiago Rusiñol, Santa Maria, Valldoreix…He agafat un volum del “Costumari Català”, l´he obert i oh, miracle de santets cançats de que ara ningú no els invoqui! M´han sortit dos sants germans: Sant Crispí i San Crispinià, l´un patró dels fadrins sabaters i l´altra dels aprenents. Ho eren també d´aquells que adobaven sabates i cridaven pels carrers:

apa noies, apa noies;

ara passa el sabater

que les adoba molt bé.”

Per si tot plegat us sembla mancat de solidesa històrica, puc dir que el dia de Sant Crispí de l´any 1415 els anglesos van derrotar els francesos, que els avantatjaven en efectius, a la batalla d´Azincourt. Shakespeare (que diuen que va ser sabater!) ho va glosar amb grandesa.

martiolaya