Hi ha coses que són difícils d´explicar de tan  inversemblants que semblen. Malgrat el risc de semblar que explico batalletes i convençut de que també formen part de la memòria històrica petits fets d´aparença intrascendent, ho explico. Per ambientar-ho millor, baixem plegats, i amb  el tren, a Barcelona. Baixem a Plaça Catalunya i tirem Rambles avall. Els més grans recordarem que aquell primer tros es deia “dels estudis”. En arribar a l´Hotel Manila (que els anys quaranta encara no hi era) i fent-hi xamfrà, trobem el carrer del Pintor Fortuny. I a l´altra xamfrà, creuant el carrer, l´edifici conegut com “Tabacos de Filipinas”. En aquell temps hi ocupava un gran espai, ampli i luxòs, el “Banco Hispano Colonial”. Els anys 1941/42, quan hi vaig entrar a treballar, els Bancs comptaven  entre els seus empleats molts nois entre catorze i quinze anys que, amb el ròssec de la guerra, maldavem per aportar a casa la mensualitat, minsa però  segura, d una feina que es considerava “per a tota la vida”. (Val a dir que ara moltes feines tenen la durada d´un  contracte temporal i, a més, són escasses)   I ara vé allò que es fa difícil d´explicar. No recordo si una o dues tardes per setmana, sortíem  al bell mig del carrer Pintor Fortuny i uns ganassots amb camisa blava ens feien formar militarment i venia allò de la “media vuelta”i el “izquierda-derecha-iquierda!..”premonitori potser de futures alternances polítiques. De fet, l´un-dos-tres va durar una quarentena d´anys.

 

                                                                                                                          martiolaya