Feia temps que tenia ganes de glosar la figura d´una dama que ja ben poca gent deu recordar  Ho faig ara aprofitant les portes obertes de l´internet. La Carmen, igual que mantenia la “n” del seu nom volent-se aferrar al llatí que va aprendre de petita, també hauria fet mans i mànegues per accedir a la informàtica. El seu marit, el Lluís, havia estat pìntor; el seu  sogre, l´escultor Joan Llimona. I el seu pare, un embaixador de carrera. Avui la recordo no perquè sigui cap aniversari d´ella, que havíem començat a relacionar-nos potser fa cinquanta anys i mai no ens havia dit l´edat que tenia. Va quedar vídua amb cinquanta i tants anys i llavors va començar a esriure amb la intenció decidida de publicar: relats, contes, novel·les, obretes o adaptacions de teatre per a joves… Tenia un català directe, clar i elegant i dominava temes mariners (tenia casa de pescadors a Cadaqués) i de pagesia (acompanyava el marit a caçar). No havia guanyat mai cap premi, però els seus llibres feien de bon publicar. Va col·laborar amb contes a primeries de la revista “Cavall Fort”.Vaig pensar en  ella donant una ullada a l´espai de literatura infantil i juvenil de la “27 Setmana del Llibre català” que es va clausurar abans d´ahir a Sant Cugat  I vaig recordar que estimava la meva dona, la Núria, potser com si fos la filla que no havia tingut mai i com recitàvem a cor el poema de Josep Maria de Sagarra en  passar junts, en el meu cotxe, per davant del cementiri dels pescadors.

 

                                                                                                                           martiolaya