La mala noticia m´arribava de Sabadell ahir, de bon matí. Havia mort, de matinada, el Dr. Joan Argemí Fontanet. Pediatra ben conegut entre bona part de  famílies sabadellenques des de molts anys ençà, era un il·lustre patriarca, bon home, metge que aparellava el seu saber amb la seva disposició, plena, decidida i compromesa des de sempre, amb el proïsme. Ara ratllava els noranta tres anys i fins fa pocs mesos encara conduia el seu cotxe; l´estiu passat encara anava i venia de Puicerdà, com seixanta anys enrere…El Dr. Argemí s´havia anat fent gran, a poc a poc. Com tothom, és clar; però ell sota la mirada plena d´afecte de la seva llarga família, dels innombrables amics, dels milers de persones que foren els seus joves pacients en  el transcurs de moltes dècades.  Em quedarà per sempre més l´emprempta del seu record; però ja que faig la glosa diaria d´efemèrides, fets o persones per la via màgica de la informàtica, també hi vull deixar penjada la seva bata blanca de metge`i el seu tarannà d´home donat a servir els altres.

 

   El vaig conèixer quan era President de ”Joventut de la Faràndula” (1965/1973) i visquérem plegats el “I Congres de Teatro Infantil y Juvenil” que, organ itzat des de Madrid, es va celebrar a Barcelona ara fa justament quaranta dos anys. Arran de posicionaments inequívocs en les activitats de la entitat sabadellenca i dels Cicles de teatre de “Cavall Fort” que tot just s´havíen iniciat al Teatre Romea, i amb .l´esperit de servir millor els  designs respectius, ens incorporàrem, primer ell, (21 març 1967) i una temporada després jo mateix, a la Vice-Presidència de la “Asociación Española de Teatro para la Infamncia y la Juvbenytud”, cosa que comportava anar nou o deu  dissabtes l´any a Madrid per assistir a les reunions. En  la tasca de cadascú a Madrid, i també abans i després, vàrem compartir  el mateix esperit de defensa del nostre teatre dintre d´una política de respecte mutu. Quan els records flueixen imparables en glosar –avui no vull  imposar-me límits d´espai – la mort del Dr. Argemí, es fa més viva la sensació de que perds un amic de debò. I Sabadell en particular i Catalunya  en general, un defensor serè, efectiu i pertinaç dels nostres sempre amenaçats espais cultur més idonis.

                                                                                                                          martiolaya