A Sant Cugat, que fou terra de vinyes, tenim una colla de cellers repartits  pel terme. Mai no he estat entès en vins. I podria dir que no sóc bebedor si no fos que m´agrada dinar amb mig gotet de vi negre i beure´l blanc i fresquet quan menjo unes modestes sardines a la brasa. Però no m´amago de reconèixer que sóc observador de vins i el seu entorn. No fa gaire que en un celler de prop de casa em vaig embadalir davant d´una ampolla de vi del Montsant, que recordo millor les postes de sol de darrera aquella serra (els estius de fer la mili al Campament de Castillejos) que el mal parit tinent que, no recordo per quin motiu, va tenir tota una companyia fent “paso ligero” a altes hores de la nit…I em vénen a la memòria aquelles ampolles de petricó de vi negre, espès i amb rerafons dolcenc que, en el mateix Campament, els capvespres tranquils i rebaixats de ranxo,  acompanyàven un soparet de llepolies rebudes de casa i que ens repartíem, amb les recaptes de cadascú, el grupet d´amics. O la sentència premonitòria del meu gran amic Jaume Ciurana i Galceran, que fou President d´aquell llavors nou nascut Institut Català del vi (INCAV I):“el nostre vi el beurem sempre embotellat, sabent d´on vé, qui l´elabora i qui el ven”. El Jaume va morir massa jove, i havent de ser Conseller d´Agricultura,  permutes polítiques inesperades i errònies ho van impedir. Però, parlàvem de botigues, de cellers per ser precís. Ben mirat, potser no hauria hagut de parlar de vins no entenent-hi.

 

                                                                                                                           martiolaya