Brindis amb xampany. El de la tia Pepa, aquella que per Nadal, quan mataven el gall, n´hi donaven un tall. El mateix xampany que des de fa anys s´etiqueta “cava” (no per raons de la natulesa del suc, sinó per  protecció  ben legítima d´una  denominació d´origen) una marca de les de “tota la vida”, fa poc oferia una ampolla de “semi-sec”a 3,O5€; i en mostrava una al costat mateix de “brut nature” a 3,30€. Em puc equivocar de cèntims, que una glosa és una glosa i no una censura de comptes. Segur que hi deu haver raons mal dites comercials, per a fer-ho d´aquesta manera. Però anem per feina: del ví escumós elaborat a França i a la regió de la Champagne, se´n deia i se´n diu”xampany” amb totes les de la llei. Ara bé, com que la denominació d´origen pertany a l´Estat francès, van fer bé els antics xampanyers catalans en adequar-se a la nova legitimitat i promoure la distinció “cava”. Se´n van sortir més que bé; fins al punt que si t´expresses amb naturalitat ancestral i dius, en tertúlia d´amics, que un  determinat xampany de casa és bo, o dolent, o només mitjanet, sempre hi ha algú que et refrega pels nassos que, a Catalunya, del xampany se n´ha de dir cava. En els catàlegs, etiquetes i publicitat, prou que sí; però el poble és ben lliure de dir –i escriure-ho en gloses casolanes si vé a tomb – les coses pel seu nom, encara que també en tinguin un altre. De “bruts”, “cigalons” i “carajillos”, en parlarem demà. Avui acabarè assegurant que, de xampany no gaire bò, a França també en venen.

 

                                                                                                                           martiolaya