Sovint  m´adono d´errors que cometo en les meves gloses just comprovar que han quedat penjades a la web. Hi ha vegades que algú me´n fa esment. He arribat a enyorar allò que en escrits destinats a la publicació en periòdics, els originals passen pel sedàs del corrector o correctora i agraeixes l´esmena dràstica d´un temps de  verb mal aplicat, la repetició d´una lletra, el frare en clicar sense encert una sil·laba, o espifiar els accents, que algún cop poso on no han d´anar o sobren d´allà on no van. Això darrer, fa riure i tot. Familiars ´propers m´han  ofert correctors informàtics sense cos ni ànima que arriben a rebutjar invents de paraules carnerianes o un adjectiu amb una lletra canviada per  fer-lo irònic o divertit.. Quan jo estudiava, en això de l´ortografia anàvem poc més enllà de l´accent castellà -que és més fàcil!- i les lectures de Campoamor, Espronceda o Rubén Darío. De fet, ara, l´accent més aviat el vull posar en els continguts… En aquest sentit, algú que sembla entendre-hi ho proclama  “…l´adult és massa conscient de les seves faltes i el seu temor a cométre-les paralitza sovint la seva capacitat d´aprendre ». I em sembla que per aquí va la cosa. O tiro el barret al foc i  m´assec en un  banc a prendre el sol, o segueixo aprenent  i em revolto com avui per un accent de més o de menys. Al cap i a la fi, perquè vull i m´agrada, tinc cent noranta gloses guardades a l´ordionador i un dia, quan sigui gran, les esmenaré totes alhora mal que dubti en un accent.

 

                                                                                                                           martiolaya