Va morir ahir als setanta quatre anys i demà l´enterren. Una mort inesperada després d´un vessament cerebral. La notícia em va arribar en caure la tarda, quan passava amb un taxi prop de la Cúpula del Coliseum. No fou a la Cúpula on ens vam conèixer? O potser al teatre Romea, quan l´Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual va intervenir en vàries ocasions en els Cicles de teatre per a nois i noies que organitzava la revista “Cavall Fort”. No fa massa ens vam veure a Sant Cugat, a l´Audiori o a alguna representació de “Pedra i Sang”. Ahir a la nit, l´informatiu de TV3 ja va donar la notícia i algú va glosar la fingura de Ricard Salvat. Avui, els diaris que encara no he llegit en van plens. A Sant Cugat, pocs recordarem aquell dia, deu fer sis o set anys, en que el Ricard va donar una conferència a l´antiga Casa de Cultura organitzada per un grup de senyores amigues i admiradores del director més gran del teatre català dels anys de la Dictadura. Érem poca gent; en qualsevol ciutat alemanya hauria aplegat més públic i hauria merescut més solemnitat en el protocol. En parlaran tant, els diaris, que la glosa d´avui no caldria que anès més enllà d´expressar el sentiment viu per una mort que s´ens emporta un director malaguanyat. Afegir, si de cas, que quan la transició, a l´hora de la tòmbola de prebendes i distincions, no li van donar ni ópció de tenir cap número. Som un país que malgasta: fa foc nou amb flamerades soperbes i desprecia les brases incòlumes de l´esforç quan pinten bastos.

martiolaya