Coneixia el director d´un banc que solia utilitzar sovint l´expressió que fa de títol com invitació a que la persona que exposava el problema expressés també les solucions que hi veia. Avanço que no faré crítiques de res ni de ningú en el problema que exposaré; però sí que vull dir que  les solucions no costaríen ni un euru. Va de premis santcugatencs i, d´entrada, felicito sincerament tots els guardonats.  El problema que plantejo afecta, si de cas, objectius i maneres d´escollir els premiats, i no els premiats mateixos. (Aquell director de qui parlava, ja frisaria: “Solucions, solucions!”) No descobriré tampoc la sopa d´all: on acaben els premis, comença la corrua de decebuts i, en alguns casos, de ressentits. Els santcugatencs de soca-rel que conec i que fa anys que piquen pedra, deuen seguir el remei del Sagarra que aconsellava allò del “…passa cantant!”. No vull aludir ningú en concret; però explicaré un fet a tall de paràbola: En la “27ª Setmana del llibre català”atorgaren el premi a la Trajectòria a l´escriptora Isabel-Clara Simó. És la trajectòria de més de quaranta anys fent llibres, fundant revistes, escrivint als diaris, fent conferències…al servei de les lletres catalanes i del país… I a Sant Cugat també´ hi ha gent amb  trajectòries que  venen de la foscor de la dictadura. Penso que, a l´hora dels premis, hi hauria d´haver distincions entre els pica-pedrers de tota la vida i, si cal, unes de diferents i diferenciades per als guanyadors de campionats o els glorificats amb els llorers d´un  dia.

 

                                                                                                                           martiolaya