Març 2009


   Brindis amb xampany. El de la tia Pepa, aquella que per Nadal, quan mataven el gall, n´hi donaven un tall. El mateix xampany que des de fa anys s´etiqueta “cava” (no per raons de la natulesa del suc, sinó per  protecció  ben legítima d´una  denominació d´origen) una marca de les de “tota la vida”, fa poc oferia una ampolla de “semi-sec”a 3,O5€; i en mostrava una al costat mateix de “brut nature” a 3,30€. Em puc equivocar de cèntims, que una glosa és una glosa i no una censura de comptes. Segur que hi deu haver raons mal dites comercials, per a fer-ho d´aquesta manera. Però anem per feina: del ví escumós elaborat a França i a la regió de la Champagne, se´n deia i se´n diu”xampany” amb totes les de la llei. Ara bé, com que la denominació d´origen pertany a l´Estat francès, van fer bé els antics xampanyers catalans en adequar-se a la nova legitimitat i promoure la distinció “cava”. Se´n van sortir més que bé; fins al punt que si t´expresses amb naturalitat ancestral i dius, en tertúlia d´amics, que un  determinat xampany de casa és bo, o dolent, o només mitjanet, sempre hi ha algú que et refrega pels nassos que, a Catalunya, del xampany se n´ha de dir cava. En els catàlegs, etiquetes i publicitat, prou que sí; però el poble és ben lliure de dir –i escriure-ho en gloses casolanes si vé a tomb – les coses pel seu nom, encara que també en tinguin un altre. De “bruts”, “cigalons” i “carajillos”, en parlarem demà. Avui acabarè assegurant que, de xampany no gaire bò, a França també en venen.

 

                                                                                                                           martiolaya

   A Sant Cugat, que fou terra de vinyes, tenim una colla de cellers repartits  pel terme. Mai no he estat entès en vins. I podria dir que no sóc bebedor si no fos que m´agrada dinar amb mig gotet de vi negre i beure´l blanc i fresquet quan menjo unes modestes sardines a la brasa. Però no m´amago de reconèixer que sóc observador de vins i el seu entorn. No fa gaire que en un celler de prop de casa em vaig embadalir davant d´una ampolla de vi del Montsant, que recordo millor les postes de sol de darrera aquella serra (els estius de fer la mili al Campament de Castillejos) que el mal parit tinent que, no recordo per quin motiu, va tenir tota una companyia fent “paso ligero” a altes hores de la nit…I em vénen a la memòria aquelles ampolles de petricó de vi negre, espès i amb rerafons dolcenc que, en el mateix Campament, els capvespres tranquils i rebaixats de ranxo,  acompanyàven un soparet de llepolies rebudes de casa i que ens repartíem, amb les recaptes de cadascú, el grupet d´amics. O la sentència premonitòria del meu gran amic Jaume Ciurana i Galceran, que fou President d´aquell llavors nou nascut Institut Català del vi (INCAV I):“el nostre vi el beurem sempre embotellat, sabent d´on vé, qui l´elabora i qui el ven”. El Jaume va morir massa jove, i havent de ser Conseller d´Agricultura,  permutes polítiques inesperades i errònies ho van impedir. Però, parlàvem de botigues, de cellers per ser precís. Ben mirat, potser no hauria hagut de parlar de vins no entenent-hi.

 

                                                                                                                           martiolaya

   A tall de glosa en clau d´humor, he estat a punt de posar el títol “la setmana dels tres dijous”,expressió usada com exemple de cosa que no arribarà a passar mai. A Sant Cugat, setmanes com aquestes ens aniríen com l´anell al dit per inquivir-hi les conferències que frisen per fer-se en dijous. Tot ve a tomb de que ahir a les vuit del vespre (no és una mica tard?) vaig anar a la conferència que tancava el cicle “Cultura i Societat al segle XX”, organitzat per “Omnium Cultural” i que es titulava “El catalanisme polític en la democràcia”. I fou en acabar la bona conferència que vaig decidir resoldre el trilema que se´m presentava per l´endemà, avui: a dos quarts de sis dela tarda, hi ha una conferència sobre música simfònica a l´Axiu Nacional de Catalunya; al mateix lloc i dues hores després  Baltasar Porcel parlarà de xuetes dins de l´interessant cicle sobre “jueus i palestins” que estan desenvolupant “Amics de la Unesco”. Però també, a la “Sala del tapìsset”, i a les set de la tarda, es presenta el llibre “Nadal tacat de sang” del que ja vaig parlar en ocasió de la seva presentació a Terrassa i quan a Sant Cugat no es podia trobar el llibre en forat ni finestra. Jo ironitzava: “potser es parla en el llibre d´un  altre monestir, d´un altre Biure, d´un altre Nadal…” Com que m´hi vaig remullar força, passo de trilemes, penso en  la setmana dels tres dijous i decideixo anar, aquesta tarda, a la presentació del llibre. I en honor de l´amic Porcel, prometo rellegir els seus “Ametllers en flor” sota la magnoliera de casa. Em ve de gust.

 

                                                                                                                           martiolaya

   La mala noticia m´arribava de Sabadell ahir, de bon matí. Havia mort, de matinada, el Dr. Joan Argemí Fontanet. Pediatra ben conegut entre bona part de  famílies sabadellenques des de molts anys ençà, era un il·lustre patriarca, bon home, metge que aparellava el seu saber amb la seva disposició, plena, decidida i compromesa des de sempre, amb el proïsme. Ara ratllava els noranta tres anys i fins fa pocs mesos encara conduia el seu cotxe; l´estiu passat encara anava i venia de Puicerdà, com seixanta anys enrere…El Dr. Argemí s´havia anat fent gran, a poc a poc. Com tothom, és clar; però ell sota la mirada plena d´afecte de la seva llarga família, dels innombrables amics, dels milers de persones que foren els seus joves pacients en  el transcurs de moltes dècades.  Em quedarà per sempre més l´emprempta del seu record; però ja que faig la glosa diaria d´efemèrides, fets o persones per la via màgica de la informàtica, també hi vull deixar penjada la seva bata blanca de metge`i el seu tarannà d´home donat a servir els altres.

 

   El vaig conèixer quan era President de ”Joventut de la Faràndula” (1965/1973) i visquérem plegats el “I Congres de Teatro Infantil y Juvenil” que, organ itzat des de Madrid, es va celebrar a Barcelona ara fa justament quaranta dos anys. Arran de posicionaments inequívocs en les activitats de la entitat sabadellenca i dels Cicles de teatre de “Cavall Fort” que tot just s´havíen iniciat al Teatre Romea, i amb .l´esperit de servir millor els  designs respectius, ens incorporàrem, primer ell, (21 març 1967) i una temporada després jo mateix, a la Vice-Presidència de la “Asociación Española de Teatro para la Infamncia y la Juvbenytud”, cosa que comportava anar nou o deu  dissabtes l´any a Madrid per assistir a les reunions. En  la tasca de cadascú a Madrid, i també abans i després, vàrem compartir  el mateix esperit de defensa del nostre teatre dintre d´una política de respecte mutu. Quan els records flueixen imparables en glosar –avui no vull  imposar-me límits d´espai – la mort del Dr. Argemí, es fa més viva la sensació de que perds un amic de debò. I Sabadell en particular i Catalunya  en general, un defensor serè, efectiu i pertinaç dels nostres sempre amenaçats espais cultur més idonis.

                                                                                                                          martiolaya

 

 

 Feia temps que tenia ganes de glosar la figura d´una dama que ja ben poca gent deu recordar  Ho faig ara aprofitant les portes obertes de l´internet. La Carmen, igual que mantenia la “n” del seu nom volent-se aferrar al llatí que va aprendre de petita, també hauria fet mans i mànegues per accedir a la informàtica. El seu marit, el Lluís, havia estat pìntor; el seu  sogre, l´escultor Joan Llimona. I el seu pare, un embaixador de carrera. Avui la recordo no perquè sigui cap aniversari d´ella, que havíem començat a relacionar-nos potser fa cinquanta anys i mai no ens havia dit l´edat que tenia. Va quedar vídua amb cinquanta i tants anys i llavors va començar a esriure amb la intenció decidida de publicar: relats, contes, novel·les, obretes o adaptacions de teatre per a joves… Tenia un català directe, clar i elegant i dominava temes mariners (tenia casa de pescadors a Cadaqués) i de pagesia (acompanyava el marit a caçar). No havia guanyat mai cap premi, però els seus llibres feien de bon publicar. Va col·laborar amb contes a primeries de la revista “Cavall Fort”.Vaig pensar en  ella donant una ullada a l´espai de literatura infantil i juvenil de la “27 Setmana del Llibre català” que es va clausurar abans d´ahir a Sant Cugat  I vaig recordar que estimava la meva dona, la Núria, potser com si fos la filla que no havia tingut mai i com recitàvem a cor el poema de Josep Maria de Sagarra en  passar junts, en el meu cotxe, per davant del cementiri dels pescadors.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

Hi ha coses que són difícils d´explicar de tan  inversemblants que semblen. Malgrat el risc de semblar que explico batalletes i convençut de que també formen part de la memòria històrica petits fets d´aparença intrascendent, ho explico. Per ambientar-ho millor, baixem plegats, i amb  el tren, a Barcelona. Baixem a Plaça Catalunya i tirem Rambles avall. Els més grans recordarem que aquell primer tros es deia “dels estudis”. En arribar a l´Hotel Manila (que els anys quaranta encara no hi era) i fent-hi xamfrà, trobem el carrer del Pintor Fortuny. I a l´altra xamfrà, creuant el carrer, l´edifici conegut com “Tabacos de Filipinas”. En aquell temps hi ocupava un gran espai, ampli i luxòs, el “Banco Hispano Colonial”. Els anys 1941/42, quan hi vaig entrar a treballar, els Bancs comptaven  entre els seus empleats molts nois entre catorze i quinze anys que, amb el ròssec de la guerra, maldavem per aportar a casa la mensualitat, minsa però  segura, d una feina que es considerava “per a tota la vida”. (Val a dir que ara moltes feines tenen la durada d´un  contracte temporal i, a més, són escasses)   I ara vé allò que es fa difícil d´explicar. No recordo si una o dues tardes per setmana, sortíem  al bell mig del carrer Pintor Fortuny i uns ganassots amb camisa blava ens feien formar militarment i venia allò de la “media vuelta”i el “izquierda-derecha-iquierda!..”premonitori potser de futures alternances polítiques. De fet, l´un-dos-tres va durar una quarentena d´anys.

 

                                                                                                                          martiolaya

El tema diccionaris l´he tocat molts cops. També he parlat, si no m´equivoco, de la descoberta tardana de “googles” i similars. El que potser no he dit mai, i crec que és bo que ho reconegui públicament, és que no fa gaires setmanes, per no moure´m de davant de l´ordinador on estava assegut, vaig buscar l´any de naixement de no recordo quin  personatge en l´esmentat “google” en  lloc de baixar a pes de braços un volum de l´Enciclopèdia Catalana amb el llom escamarlat. Jo mateix vaig quedar sorprès de l´espontaneïtat del meu gest; però no convençut de la bondat absoluta d´una o altra font d´informació. Bondat o falsia? Entre els llibres que teim a La Cerdanya, hi ha un diccionari enciclopèdic (el “Salvat”) on els escriptors catalans i d´altres personatges que aparèixen en el primer volum (els Bertrana pare i filla posem per cas) són “escriptor/a català/na nat a…”; mentre que els que figuren en  qualsevol dels altres tres volums són “escriptor espanyol nascut a…”(Gosaria compartir ironia amb Quim Monzó, fent néixer algún escriptor espanyol a Riudellots de la Selva).  I això ve a tomb perquè, tafanejant interioritats del “google”, llegeixo amb esverament mentre trontollen les meves febles conviccions renaixentistes: “ARIBAU… célebre poeta, escritor público y estadista español nacido en Barcelona”. Alça, Manela!.. Que diríem alguns xaves castissos de Sants. Bona nit i tàpa´t !

 

                                                                                                                           martíolaya

Hem de tocar de peus a terra i reconèixer que a les sabateries hi hem d´anar tant si vols com si no vols. I emprovar-te el calçat, fer un parell de passes i recordar com la mare t´apretava el dit gros del peu per damunt de la sabata. Temps era temps, fins i tot hi havia gent que es feia el calçat a mida. Jo vaig conèixer a Sants un sabater savi (poeta, narrador, traductor del francès i incisiu crític de teatre) que a principis del segle XX estava especialitzat en sabates de núvia; pel barri se´l recordava, els anys cinquanta, -quan el sabater ja era gran, però encara savi- com el mestre sabater de les núvies. De sabateries n´hi ha arreu; i a Sant Cugat, sobre tot al centre: carrers Major, Santiago Rusiñol, Santa Maria, Valldoreix…He agafat un volum del “Costumari Català”, l´he obert i oh, miracle de santets cançats de que ara ningú no els invoqui! M´han sortit dos sants germans: Sant Crispí i San Crispinià, l´un patró dels fadrins sabaters i l´altra dels aprenents. Ho eren també d´aquells que adobaven sabates i cridaven pels carrers:

apa noies, apa noies;

ara passa el sabater

que les adoba molt bé.”

Per si tot plegat us sembla mancat de solidesa històrica, puc dir que el dia de Sant Crispí de l´any 1415 els anglesos van derrotar els francesos, que els avantatjaven en efectius, a la batalla d´Azincourt. Shakespeare (que diuen que va ser sabater!) ho va glosar amb grandesa.

martiolaya

    Tretze són tretze, avui toca Clementina Arderiu. Mig la vaig conèixer en  persona, que  la vaig veure tres vegades a Sant Cugat i sé quan i com va començar el festeig amb Carles Riba i conec el seu tarannà de noia barcelonina, argentera filla d´argenter. I és que el teatre ajuda tant a relacionar-te amb la gent! Dolors Vilarasau feia de Clementina i el Joan Berlanga de Carles. Seguíes el fil de la història (escrita per la pròpia Dolors amb el títol de Clementina & Carles i pensaves que, ben mirat, en batejar carrers del barri de Coll Favà, també els hauríen pogut posar junts, marit i muller, un al costat de l´altra, o al carrer de sobre i el carrer de sota, i no com estan ara que, en  el seu carrer, si la Clementina el seguís de sud a nord es trobaria, abans de amb el marit, primer amb Salvador Espriu i després amb Josep Carner…Com que això és només una glosa, estalvío  copiar dades que són fàcils d´obtenir. En tot cas, heus ací unes quantes només per a identificar millor la poeta: va néixer a Barcelona el 1889, tenia estudis de música i li tirava escriure versos. El 1911 publicà el seu primer poema i el 1916 el seu primer llibre. Quan la guerra, s´exilià a França amb el seu marit i retornaren a Barcelona l´any 1943. Joaquim Molas, diu d´ella i els seus poemes.“·…posen tot l´émfasi en la musicalitat, l´esquematisme i la insinuació”. Fou l´àvia del cantautor Pau Riba –ho sabíeu? – i quan un  dia  lliguem caps amb Paus, Ribes i Romeves, quedareu parats.

 

                                                                                                                          martiolaya

    Ho vaig dir de seguida; la visita singular a Montserrat de fa pocs díes em  suggeria més d´una glosa que penjaria de tant en tant mentre en recordés detalls o  m´adonés de coses disperses que es poden relacionar. Llàstima de no disposar d´aparells idonis de medició i equip adequat per fer un a expedició des de Castellar d´en Hug fins a la desembocadura del Llobregat. Es podria comprovar que des que surt  l´aigua com una bufada fresca i escumosa de les roques de davall del poble, es forma   una corrent d´aire que s´extén i es desvia per les ribes del riu. Se´n podria dibuixar un mapa. O qui sap si ja existeix, amagat en els arxius d´alguna Conselleria i en no recordar-ho –que tothom es pot equivocar i hi ha qui diu que de Terradelles ençà ningú no ha llaurat dret!– quan necessitin informació ens costarà un ull de la cara. Ho reconec: començo parlant de brises fresques i acabo tirant galledes d´aigua freda. Però segueixo amb la dèria; i encara m´embolicaré amb allò que vaig descobrir a  Montserrat. Just entrar a la plaça de davant del temple, a mà dreta, hi ha la façana de l´antiga esglesiola de Santa Maria, el vestigi més antic de la Muntanya Santa. Davant d´aquesta façana s´hi fa un remolí d´aire fred que la guia ens va fer notar. I penso en la frescor d´aquell rocam als quatre vents, en  el remolí d´aire i en la ramalada que aigües avall es cola per Vullpalleres i aireja Coll Favà. M´ho havíen dit en una botiga del casc antic de Sant Cugat i ho recordo sovint: “·Allà dalt, nosaltres hi anàvem els estius a prendre la fresca”.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »