Març 2009


    Ho recordo bé. Colpidorament bé.  Tal dia com avui de fa just deu anys moria el Josep Tremoleda i Roca.Vull glosar breument l´efemèride i la personalitat de l´amic. Per estalviar, avui,  comentaris subjectius, transcriuré la nota que l´endemà va aparèixer al diari “Avui”. (A la nit del mateix dia 11, en  un avanç informatiu,  la televisió de Catalunya donava la notícia):

“Josep Tremoleda i Roca, un dels principals fundadors de la revista Cavall Fort  va morir ahir als 67 anys. Tremoleda, que va dirigir la coneguda revista durant els primers vint anys, va ser un  destacat promotor cultural i va impulsar la publicació de gramàtiques catalanes i cicles de teatre infantil. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i era soci d´honor d´Omnium Cultural. Josep Tremoleda també va estar vinculat al món  sardanista. Va escriure dues obres de teatre inèdites –però que es van estrenar- , “Dos branquillons a guisa de violí”i “Ha fugit un cavall”. També va ser un  dels autors de l´obra ”Cavall Fort, una experiència concreta” (1966).

  El món de la cultura, sobretot de la cultura de l´esforç individual i de col·lectius emanada del poble i no de les institucions, es va fer ressò de la trista notícia: amics no sols de Barcelona, sinó també de Girona, de Lleida, de l´Espluga de Francolí, de Montblanc…Recordo que una vegada, Tremoleda va tallar una conversa amb  un  eloqüent. “M´escapo, tu, que he d´anar a Montblanc…”. I va arrencar el seu dos cavalls quan en  prou feines s´havia assegut davant del volant.  Sé a què anava.

 

                                                                                                                           martiolaya

    

   Arribes de nouvingut a un poble i estripes tot d´una el bitllet de retorn. Vas fent anys a casa i t´adones que aquest arribar i quedar-se és com la culminació d´una profecia de poeta. Ahir, no fa gaire més de dotze hores, vaig presenciar com catorze xandrines ufanoses feien el millor homenatge al Pi d´en Xandri i el seu simbolisme. Potser un dia, algú, aconseguirà serrar el pi per sempre i cobrir amb asfalt les seves arrels; però milers de xandrines presidiran les tertúlies dels santcugatencs. Ahir, com deia, només catorze d´elles  ja comptabilitzàven, amb goig, trenta quatre xandrinets petits que aquell vespre romaníen  a casa a cura dels companys. Era la primera “Tertúlia amb amics”de la temporada, amb   estrenà d´espai a Cal Gerrer. Les xandrines són biòlegues, metges, artistes,  empresàries…amb un  promig de més de dos fills i les feines de casa a compartir. Alguna àvia hi diu la seva, que també és la meva. Un poeta em xiva a cau d´orella metàfores de pins, de pinyons i de fruits saborosos; i  de nouvinguts que primer semblen meteorits eixelebrats i en un no res es transformen en força tel·lúrica. Les xandrines, el proper cap de setmana (divendres, dissabte i diumenge, a Mirasol)  pesenten  un  espectacle que es titula « Les cunyades ». (La seva directora, que és la meva, Dolors Vilarasau, sembla tan il·lusionada com elles). Com que m´he embrancat en buscar la protecció dels poetes, que Carles Riba m´ajudi a acabar: “…miro el riu / al llarg de la ribera; / i sempre sóc el punt /on  l´aigua fa el seu pur / començament de perdre´s.”

 

                                                                                                                                     martiolaya

 

 

És la prmera vegada que penjo una glosa per parlar del Dia de la Dona. L´origen de la commemoració, ja el sabem: un fet luctuós perpetrat en una fàbrica tèxtil americana. He escrit alguna cosa sobre el tema des de Sant Cugat estant. Com que n´he presumit, es pot pensar que la meva condició de marit -d´una sola dona, això sí- de pare de tres filles i d´avi de sis nétes, m´inclina a tutelar criteris, reivindicacions i suggeriments sobre el paper de la dona en  la nostra societat. Si he de filar prim  -i goso pensar que un nét únic i els dos gendres que em queden també van per aquest camí – diré que tal paper el veig lògic i normal, no només en relació a dones soles, sinó en la barreja ancestral, amb diferents vestuaris i costums, de les dones amb els homes. He comentat molts cops la barrila, sana i compartida, que es va organitzar ara ha fet un parell d´anys, quan en una conferència de l´Isabel-Clara Simó, la sala era plena de dones que celebraven el seu Dia, amb l´excepció de només dos homes, el marit d ella, i ,jo. Com que no hi deu haver cap llei que ho prohibeixi, passaré uns anuncis per les escletxes de la glosa. Diré que avui, dilluns dia 9 i a dos quarts de vuit del vespre, tornen les “Tertúlies amb amics”, aquest any en el  Restaurant de Cal Gerrer, amb catorze “xandrines” parlant sobre “La revolució tranquil·la de les dones”. L´endemà, dimarts, a les set de la tarda, en l´espai de Narrativa de la “Setmana del llibre català”, l´Isabel-Clara Simó rebrà el “Premi Trajectòria”. Ens hi veurem?

martiolaya

     Ho acabo de llegir una altra vegada i ja no vull passar-ho per alt. No es tracta de barbarisme, ni de calc del castellà, ni d´inventar paraules  que després algú et fa veure que no són al diccionari…ni tan sols a l´Alcover!. En parlàvem l´altra dia amb  un amic; ell odia el “buenu”, tan fàcil de subsanar utilitzant el be, i surten a relluïr els “pues” i els “doncs” indiscriminats que alguns utilitzen per a donar continuïtat a un discurs que ranqueja; o aquell “òbviament” que repeteix desenes de vegades en  un mateix partit de futbol un comentarista esportiu. Són tics parlats o escrits que tenen els idiomes. Hi ha paraules i expressions que semblen posar-se de moda tot d´una; per exemple, la mateixa paraula “òbviament” per part de molts polítics quan allà pels anys de la transició van començar a atrevir-se a parlar en  públic (alguns ja en sabíen, tot s´ha de dir!) prometent que el seu partit, “òbviament”, arribaria a lligar els gossos amb llonganisses. Però em vull referir a l´expressió que ara llegeixo vegades i més vegades i que sembla estar de moda: és posar coses, conceptes i opinions a “anys llum” unes de les altres. Recordeu la primera vegada que a l´escola ens van explicar allò de la velociat de la llum? I l´exemple clarificador de que veiem primer el llamp i després escoltem el trò? A aquesta gent que tant exagera les distàncies, els treuria de l´ull de l´huracà per a deixar-los, « sine die », a la cresta de l´onada en un dia fresc del març-marçot.  Òbviament, no ho faré.

 

                                                                                                                          martiolaya

    Imagino un accident; un exemple exagerat de les reaccions d´alguns que diuen ser objecte de persecució. Un cotxe va a 80 km./h. per un carrer ample amb limitació a 40 i en proposar-se avançar un cotxe aturat davant d´un pas de peatons, topa amb un vell que travessa el carrer El conductor, que ha frenat amb grans grinyols, dubta i es mira el vell; no és mort, només gemega i s´alça penosament per recollir les seves ulleres, que han anat per terra. El del cotxe parat increpa el  llest que té pressa. Una dona que va amb un nen ha fet un xiscle i ara també escridassa l´autor de l´accident. L´autor? Per què parava el cotxe de davant? Aquell vell  no sabia per on anava! Pensa amb la velocitat del llamp. Està per baixar, fer “parte” i que la seva companyia encara tregui diners de la situació, que te un  llum de davant que no rutlla i podria alegar que l´accident li ha produït una dislocació de canell en frenar pèr no atropellar un vell que, temeràriàment, se li ha plantat davant del cotxe. Augmenten crits i improperis;  fins i tot el vell l´insulta greument tractant-lo de tarambana! Engega de sobte i fuig. Passa un noi amb una moto i el segueix. La dona del xisclet ha pres nota de la matrícula. Per xamba  passa un mosso motoritzat i també empaita, decidit, l´atropella-vells. L´atrapen davant d´un semàfor vermell que, oh,  ha respectat. L´home de la pressa, ara baixa del cotxe i sembla que tracta de convèncer el mosso de que el volíen linxar després que un vell l´havia atropellat. Diu, força indignat, que és víctima d´una persecució. I que presentarà querella.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

                                                                                                                           

 

 

 

   A Sant Cugat, de ,joieríes, en tenim de grans i de petites, de cèntriques i d´amagades en carrers que ningú diria que hi puguin subsistir. Però això de l´anell i el penjollet, l´arracada i la polsera, el rellotge i la cadeneta amb la medalla de la prmera comunó…és cosa per a rics i pobres, grans i petits, agnòstics i creients. des dels avis prims de bossa que volen fer un regal a un  nét o néta, fins el festejador de recursos que encara es promet com abans es feia i regala amb ostentació tumbaga d´or i pedreríes. Hi ha joieríes on no sols venen joies, sinó que saben dissenyar-ne, fer-ne i, si convé, en poden arreglar o reconstruir: d´una cadenota gruixuda i massissa d´or on  hi penjava el rellotge de butxaca de l´avi vellet, te´n fan  quatre braçalets per a uns besnéts que no va arribar a conèixer. I encara n´hi ha amb mestre  rellotger i tot, és a dir, que no sols venen rellotges, sinó que en saben arreglar. La meva dòna i jo tenim un relloge de paret que se´ns va parar a La Cerdanya i ara ens l´han arreglat a Sant Cuga.  I el rellotger, bon artesà que estima el seu ofici, ens el guarda fent tic-tac en  el seu obrador i reliquiari. Quan paguem i ens l´emportem, segur que li quedarà com un regust de tristesa. I a nosaltres ens semblarà que allà, en el menjador de casa, ens ajudarà a comptar el temps amb esperança i a apartar els ulls de l´urbanització eixorca que, sota d´on vivim, ara ensenya les vergonyes dels seus vials asfaltats.

 

                                                                                                                         martiolaya

   No sé si deu ser el fer-.se gran o el seguir amb la fal·lera de tafanejar papers i observar l´entorn; però sóc testimoni de coses que mai hauría dit que podíen passar; o coses que passen i es veia venir que passaríen; o coses que no entens i et neguitegen, i coses que, ben tranquil, ja veus que no entendras mai. La meitat si fà  no fà de vida laboral em va propiciar conèixer les zones de la Ciutat Comtal on hi havia o s´hi instal·laven les oficines centrals dels Bancs i conèixer, d´alguns d´ells, les interioritats dels despatxos suntuosos de direcció, assessories jurídiques, sales de juntes… (un dia ja vaig fer broma d´un discurs agafat en taquigrafia i cobrada la feina amb  un B.L.M. mel·liflu i gratuït). Al que anava: recordo l´edifici que fou de la Banca Arnús, després del Central i ara és botiga gran de roba cara; la construcció i estrena de la seu del Banc de Bilbao, a la Plaça Catalunya; d´un altre que es deia “Banco Rural i Mediterràneo” a Gran Via/Passeig de Gràcia; i la del Banc de Sabadell, sempre en bon  lloc i sempre en víes de millora…Bancs a banda, que me´n deixo una colla, vaig veure com transformaven una pairal Plaça Lesseps en “skalèctric” monumental i caòtic i  com ara, una cinquantena d´anys després,  s´ho carreguen i ho fan de nou. Calculo la milionada del fer, del desfer i del fer de nou, i entenc el fàstic i la ira dels veïns…(Sóc tan  nouvingut que no conec casos per senyalar a Sant Cugat i rodalies. I si n´hi haguessin, preferiria no saber-los).

 

                                                                                                                          martiolaya

   Qui més qui menys, hem estat a Monserrat més d´una vegada, o dotzenes de vegades, o potser més i tot. Un grup d´Amics de la UNESCO de Sant Cugat i Valldorreix hi vam anar dissabte passat. Tot ben a l´hora: sortida, arribada i les  visites programades, algunes de les quals amb singularitats que les poden fer irrepetibles. No m´hi entretindré. Qualsevol dia, però, podré penjar més gloses i més d´una  anècdota d´anys enllà: com les visites a diferents pares abads en diferents circumstàncies; o aquell monjo jove que se m´apropa (deu fer uns quaranta anys, i quan n´ésperàvem un  altre per a detalls sobre la prmera comunió de la nostra filla Montserrat) i em posa als dits un paperet on hi ha anotats els números dels sis o set exemplars de “Cavall Fort” que llavors els faltaven a la biblioteca del Monestir (i que van tenir al cap de dos o tres díes, és clar!). Aquesta vegada, el record  imborrable de la visita a Montserrat, i concretament al Museu, és sens dubte el fet de poder veure, en lloc preferent de la pinacoteca, un quadre extraordinari del pintor Fèlix Mestres i Borrell, de grans dimensions,  que la família Mestres ha donat recentment a Montserrat i on  aparèixen, amb un  fons de la Barcelona de sempre,  l´àvia, el pare i altres familiars del nostre bon amic i company d´excursió Fèlix Mestres. Va ser emocionant poder compartir els seus sentiments familiars amb els nostres d´amistat sincera.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

   Explicada i reexplicada, del dret i del revés, la llegenda del pagès Medir, de Sant Sever i de les faves florides abans d´hora, es fa difícil al glosador de fets i dies, escriure coses noves sobre la diada d´avui, festa del co-patró de Sant Cugat. Per sort, ens queden coses d´aquelles que es poden tocar, com una ermita romànica per anar-hi amb Sant Tomàs i passar les nostres mans sobre les parets del petit temple i evocar miracles o evocar visites de pintors com Joaquim Mir, que la va perpetuar més d´una vegada en algunes de les seves obres (una mostra de les quals, per cert, ara es pot anar a veure a “Caixa Fòrum”, de Barcelona). I també algunes coses per a fer-hi broma, com la suposició, recollida per Joan Amades en el seu Costumari, de que algunes colles de Gràcia anaven de dret a dinar sense ni arribar a l´ermita. (Recordeu: aquell pastisser del carrer Major de Gràcia anomenat Vidal i fill de Sant Cugat, que va patir un atac de dolor tan terrible que el va fer encomanar-se  al sant del seu poble que es venera a  l´ermita”i el devot va posar-se bò” i va fer, i després complir, la promesa de visitar-lo cada any; més tard, les colles en fan tradició). Però no tot és esotèric! Hi ha coses que són faves comptades: al Vallès i al Pla de Barcelona  havia estat costum –pot tornar a ser-ho, que no és cosa de greu dispendi -, menjar “faves amb medalles”. I les medalles eren i podríen tornar a ser, uns bons talls de botifarra, amples i prims, que entraven en el condiment. Bon profit!

 

                                                                                                                           martiolaya

    Hi ha un partit que ho té regulat estatutàriament: les seves bases o militància poden forçar la direcció a convocar un referèndum. I sembla que ara, amb el coixí d´un miler de signants, el referèndum es podria centrar en el model de finançament. “Altantu!”-que diria un malparlat d´abans del Fabra. I si aquest malparlat fos un ben-assegut en la poltrona del poder, podria afegir “…que una vegada, quan allò de l´estatut, va ser com anar a Sevilla i perdre…”. Hi ha coses que es sobreentenen. D´altres no tant, que hi deu haver referèndums que els convoca directament la direcció del partit i alguns, ben reglamentats, les bases. I em pregunto: ¿un referèndum (o potser també es pot dir consulta, exàmen, beneplàcit, compulsació…) sobre un fet local, i podríem posar per cas Sant Cugat, el convoquen  directament els militants del lloc o emana ordre i consigna de la direcció? En el cas de Sant Cugat, es tractava d´autoritzar dues persones del seu partit suficientment votades, per acceptar seguir en  el equip de govern tal com  els havia convidat a fer-ho el partit que havia tret majoria absoluta. Va guanyar, per escassa majoria simple, l´opinió que semblava un vot de càstig als companys que havíen fet molt bé la seva feina de govern en el transcurs d´uns anys i ara, vetats per les seves pròpies bases, malden per sortir-se´n des de l´oposició estant. Algú em podria objectar que això és casuística. I és només per si de cas, que el cas comento.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

« Pàgina prèviaPàgina següent »