BLOCDENOTES

Un  tenor  famós, encara en actiu i que comptabilitza una seixantena de concerts a l´any i arreu del món, va dedicar unes hores de la tarda d´ahir a explicar a la gent de les Aules de la Gent Gran, coses de la seva carrera de cantant i de la seva infantesa; de quan  el nen Josep Maria Carreras, fill d´una perruquera del carrer Galileu de Sants i d´un  caporal de la Guàrdia Urbana de Barcelona va demostrar, amb fets, treball i disciplina, que volia ser cantant. Joan Vives, el conegut locutor de Catalunya Música va conduïr l´entrevista de forma que Carreras va poder  descapdellar el fil de la seva vida. Sovint, com avui, la glosa diària esdevé també memòria del glosador: el seu carrer Galileu; la Carretera i el pis on vivia la senyora Prunera, la primera professora de música del nen Josep Maria; la seva escola (que anys abans fou on anava la meva dona quan  era nena); el Club  de bàsquet…  I aquell concert memorable en el teatre de l´Orfeó de Sants, l´any 1980, en ocasió del Cinquantenari del Club…Ahir, a l´hora del col·loqui amb els assistents, un  amic comú vingut de Sants rememorava, breument, alguns aspectes de la infantesa del Josep Maria.  El tenor de fama, des de la mesa estant,  es fixa millor en qui parla i exclama tot d´una:“Tu ets el Jaume!” I  l´aplaudiment fou com una abraçada col·lectiva, espontània i tendra. I el record de la leucèmia superada quan  el tenor estava en la flor de la vida, es feia visible en aquesta Fundació benemèrita que  propicia  els avenços de cara a la curació de la malaltia.

                                                                                                                           martiolaya

   Avui, comparteixo idees d´altri. Compartir, no pas copiar; perquè en  un món tan  global com el nostre ja es fa estrany dir o escriure alguna cosa original. Escrius un  comentari que et sembla fresc i innovador i en el diari que estas a punt d´afegir a la pila de papers per llençar, llegeixes de cua d´ull una còpia de la teva empescada. De vegades penso que per ser o semblar original de debò hauríes d´escriure una prosa com aquella del gentilhome molierà, però en forma de poesia hermètica que no entens ni poc ni gaire. Això seria com una mena de síndrome que en  podríem dir de vestit nou de l´emperador o, per ser més actual, de President  sabater, de Ministre de Treball, de Conseller de Malestar social… Comença a tranqulizar-me el fet de capir que també algú pugui començar a pensar que no entén el que vull dir. I tot és per preparar-me a esbombar que m´agrada la paraula verbàlia, inventada pòtser per l´especialista Mârius Serra i que al normatiu no la trobo. En canvi, “verbalista”et porta no sols a la memòria diguem-ne històrica, sinó també al present i a un futur de pega, amb alguns polítics que cometen el pecat del verbalisme en ´”l´us de paraules d´aparent coherència de les quals amaga una manca total d´idees” (Ho copío del diccionari, ep!) I el que és pitjor: en una entrevista de dues pàgines a un orador més verbalista que cap altre, aquèst diu que no hi pot haver nacionalisme sense ideologia. Es referia al seu? Volia dir la seva? Verbàlia imitadora.

                                                                                                                           martiolaya

 No fa gaires anys, o potser per alguns una colla d´anys, es va posar de moda elogiar la rapidesa en el llegir. Ben entès, és clar, que es referíen a llegir i, a la vegada, aprehendre allò que es llegia. Es parlava de llegir en diagonal i alguns embolicaven la troca en suggerir coses tan estrambòtiques com llegir ratlla sí ratlla no. El President Kennedy sembla que era mestre en llegir depressa i deien que per això, va ser tan bon president. Si més no, la coneguda frase “no miris  que fa el país per tu, sinó que fas tu pel país” (ves a saber, potser no era d´ell ni de cap savi conegut) està donant la volta al món, sense parar, des de fa una quarentena d´anys. Els pobres mortals que tenim tendència a llegir fent mentalment les pauses indicades pels signes de puntuació i fins i tot, a vegades, subratllant paraules de doble sentit, o afegint silencis amb aturades fora del propi control, també hi ha vegades que ens proposem donar una guaitada a alguna cosa encara que no portis les ulleres posades o la llum no sigui la  més òptima per llegir. M´acaba de passar i vull glosar-ho en aquest bloc que, com qualsevol altre, té opció de ser compartit per algú. Llegeixo en els titulars d´una entrevista a una alergòloga en un diari d´upa: “Sóc alèrgica. En el 2025, la meitat de la població occidental podria ser agnòstica…” El cervell hi ha cops que t´avisa: “A l´inrevés, noi, a l´inrevés: és agnóstica i la pandèmia que anuncia és l´alergia”. (Càsumdena..!)

                                                                                                                          martiolaya                                                                                                                     )

 Pilarin Bayès és ben coneguda de tothom. Dibuixant, ninotaire per a ser més concret. La Núria i jo en som amics des que ella només era coneguda com aquella  noia de Vic que feia dibuixos.  Ninots graciosos, d´estil molt personal; corals, gent amb molts nens d´ulls esbatanats formant un quadret plàstic en un escenari d´interiors plens de detalls, o paisatges que a vegades es poden identificar pels trets de munanyes, esglésies o carrerons. I un gat, en un racó del dibuix. Ella, com a persona, inconfusible també: conèixer-la i ferte´n amic és la mateixa cosa. Fou cap allà els anys 1963 o 1964 que a la redacció de “Cavall Fort” ens passàvem l´un  a l´altre mostres de dibuixos de la Pilarín i esperàvem l´opinó autoritzada del nostre Director artístic i gran amic (fa un parell d´anys traspassat) Llucià Navarro. Dissabte passat  -ho veia des de les darreres files de la sala d´actes de la Casa de Cultura de Sant Cugat –  la Pilarín desenvolupava la seva ponència amb discurs clar i segur; en prou feines aixecava els ulls de la taula i de lluny em va semblar que bellugava les mans. M´hi vaig fixar millor i…dibuixava! Cap entrebancada. Cal expressió dubitativa. Tot d´una, com en un  alliçonament final, posa l´exemple de Demóstenes (era el nom  de la seva taula en el seminari) que, essent una mica tartamut, va porfiar en esmenar-ho assajant de parlar amb un  cigró a la boca. I explica que els nens podríen  demanar: “Volem més cigrons!” Aixeca els ulls de la taula i alça els braços per a mostrar al públic un dibuix de grans dmensions, amb Demóstenes i els nens, que glosa, en set minuts, sis hores de debat: Paraula i Art.

                                                                                                                           martiolaya

No endebades les gloses de divendres i dissabte ja eren preparatòries de la glosa de l´acte cultural d´ahir a la Sala auditori de la Casa de Cultura de Sant Cugat. Ara, potser caldria deixar les coses clares pel que fa a elucubracions prehistòriques  i escenificació d´un  tros de vida familiar en una cova del paleolític (superior, això sí) i una mocosa que pretenia exercir, premonitòriament, de crític d´art.

   El cas és que l´Associació catalana d´oratòria, amb la col.laboració de “DELTA

Gent activa” i el suport de l´Ajuntament de Sant Cugat, va organitzar el  “Primer Seminari Comunicació i Art a Sant Cugat” (“Paraula i Art”). No vull fer-ne una recensió periodística, que per aquests menesters ja tenim diari i tot; una glosa, només, a efectes de constància informàtica, que compleixi, si de cas, les dues funcions. Quatre taules per a quatre ponents cadascuna van complir a bastament l´objectiu de relacionar la paraula i, per tant, també l´oratòria, amb l´Art de forma genèrica i les arts (pintura, música, literatura…) en   particular. La barreja de les tesis dels ponents (en vaig comptar, com a mínim, vuit de santcugatencs) i els  breus col·loquis, sempre enriquidors, van portar al convenciment de que paraula i art són, sinó una mateixa cosa, un maridatge de profit que es podria repetir, amb tots els ets i uts, potser cada bieni. I proclamar la bona nova, amb  oratòria clara i precisa, des de la trona dels aconteixements culturals més reexits del nostre poble.

                                                                                                                           martiolaya 

M´imagino una família o col·lectiu de persones dins d´una cova pels tocoms del pre-sant-cugat paleolític. Dins la cova, la gent està tranquila; però fora ha caigut una calamarsada que deixa indiferents els estadants, sabedors que això sol passar després de la lluna plena que fa néixer fulles tendres i flors de tots colors. Un home, el cap de cova, dibuixa amb sutge i terra de colors, un estol de porcs senglars en un costat de l´habitacle il·luminat per un foc encès. Una mare té un nadó a la falda. Una mocosa de deu o dotze anys mira els dibuixos de son pare i s´aguanta el riure. Un  nen juga amb una pell que tensa entre quatre pedres; i un  altre home que s´assembla al Guardiola i podria ser un avi perquè aparenta una quarentana d´anys, manipula unes canyes grosses. Si ens fixem més bé, el que fa l´avi és aconduïr una gotera que rellisca per la bauma i la fa caure dins la mena de gibrell format per les irregularitats de part del terra; el nen que jiuga amb la pell i les pedres, fa un concert insòlit picant amb els dits la superfície tensa; la nena diu a son pare alguna cosa que incomoda el pare-artista: “aquests senglars, semblen vaques prenyades”, i recrimina al germà la tabarra; mira amb tendresa el nadó que somiqueja mentre la mare mormola sons dolços com una cançó de bressol; el pare, artista i caçador, pensa a veure quan arribarà el dia que el noi de la cova del costat s´emporta de casa aquella mocosa crítica de l´art, que vol entendre de pintura, de percussió, de cant… i fins i tot ha gosat dir-ne “dansa” de la tombarella d´alegria que ha fet l´avi en acabar la seva obra. De l´obra, n´ha dit arquitectura  i  l´avi, rialler, bo i fent un rístol amb la neta, l´ha contradit: “·Això és art mossa, és art!” (El pare cap de cova decideix convocar els veïns i fer, de tot plegat, un debat públic. Encara dura).

                                                                                                                           martiolaya

   Ho diuen llibres escrits per gent que la saben llarga. No s´hi val a posar-hi dubtes. Afirmen  que això de comptar els anys per milers és la xocolata del lloro; allò que val de debò és mesurar la bellúria del món i les seves històries per milions d´anys. A Sant Cugat –posem per cas- s´hi han  trobat restes “marines i continentals” I “fluvio lacustres” i tot. I en arribar a aquesta conclusió lacustre, podria explicar allò de que el Vallès era un  llac i que el gegant Farell, d´un  cop d´espasa, va obrir el Coll de Montcada i, aigua avall, fins que es va escolar i només van  quedar quatre rieres i alguna font. Però ves-ho a explicar als savis, això, que et diríen pallús, ignorant i somiatruites! El mateix Virgili, que era un bon noi, quedaria tan empegueït que ni les bucòliques ni res li hauríen cantat les muses. I això ho dic per apropar-me a la gent que els savis inquibeixen en forats i coves i també, suposen, en barraques molt ben fetes, cosa que fa pensar que no geien sobre mullat ni sofríen neus perpètues. I aquestes “manifestacions més antigues pertenyien al paleolíotic superior”, amb la qual cosa sembla que –mil anys amunt o mil anys avall – ja podem posar el rellotge a l´hora. A mi m´agradaria, per acabar –i si segueixo demà, demà serà un  altre dia – situar una família o un  col·lectiu humà d´aquells temps dins d´una cova descobrint, sense saber-ho, una cosa tan  pomposa i tan etèria com l´Art. Ja em perdonareu la gosadia.

                                                                                                                        martiolaya

Josep Romeu i Figueras és ben conengut en els ambients teatrals catalans. En temps de la dictadura i quan tothom feia allò que estava al seu abast per burlar la persecució que ofegava la nostra cultura va aconseguir tirar endavant uns cicles de teatre català antic a la Plaça del Rei de Barce.lona. Era només un  cop l´any; però hi va haver prou continuïtat i solvència artística com per reordar-ho amb admiració i agraïment. Un dia m´agradarà glosar la figura del Dr. Romeu, que va morir no fa gaires anys. Avui, toca Sant Jordi. Avui tot és ple del sant que mata l´aranya; ple de roses i ple de llibres. Reproduiré unes notes històriques que van més enllà (dit propìament, més ençà) d´elucubracions sobre l´existència mateixa del Cavaller de Capadòcia  que m´agrada extreure d´una glosa del Dr. Romeu: “…en les terres catalanes la devoció a Sant Jordi queda ja afermada a mitjan segle XIV. Així, València declara festiu el dia del Sant en 1343, Mallorca en 1407 i el Principat en 1436 i 1456…”. Quan va matar el drac –explica-  “…de la carronya del monstre sortí un bell roser de roses tan transparents que el sant collí i oferí a la filla del rei, com un  símbol d´amor, de virtut i de puresa…” Mort el drac de la llegenda, mort el llop de la trangèdia, arreu hi ha rosers de roses transparents. Justament ahir, van esclatar uns capolls del roser que tenim  a casa portat, ja fa anys, de “Cal Lluís”, els vells amics de Puigcerdà. També és la festa de l´amistat.

                                                                                                                           martiolaya

    Si fa o no fa, un  article que acabo de llegir en les pàgines d´opinió d´un diari important de Barcelona, porta aquest títol. L´autor (no hauria d´extranyar que, com en d´altres casos, l´identifiqui com  amic meu; ja se sap que el mariner veterà coneix molts ports…) murri de set soles,  sornaguer com no n´hi ha d´altre, aquesta vegada fa servir Virgili com a base de les seves eloqubracions climatològiques que, pel que es veu o sembla, no és tema que el preocupi ni poc ni gens. Del poeta grec, traduït al català per Llorenç Riber (voldria recordar que el meu amic va guanyar, quan rondava els vint anyets, el premi Carles Riba de piesia (1973) amb  el recull de poemes “La fi del fil”, cosa que li vaig xivar a cau d´orella minuts abans del veredicte públic) cita dos versos: “Aquí tenim la primavera asídua / aquí tenim l´estiu en altres mesos” i enfotent-se, jo dria que irònicament, de les llibertats poètiques, ho interpreta en el castellà de la seva col·laboració mediàtica, traduïble al català que ara es parla, així: “o singui, que l´estiu durava mig any i la resta era ´primavera”. Si Virgili visqués, tindria a l´entorn de dos mil anys i en aquest temps tampoc veuria que la cosa no ha variat tant com això.. Diu que algun  port antic d´Italia te més calada ara que abans i això prova que el nivell havia pujat i hom  pensa que, ben mirat, el port antic d´Empúries, se l´ha engolit el mar… (ASant Cugat, doncs, en tenim per segles).

                                                                                                                           martiolaya

Qui més qui menys hem estudiat alguna cosa, hem aconseguit un títol de qui sap què i ens hem guanyat la vida no sempre amb els coneixements acreditats en un paper acartolinat amb orla recarregada i signatures de prohoms que fan patxoca. Total, res; que un dia em van explicar, amb un rerafons irònic i un pragmatisme que per poc que hi siguis propens et fa caure de l´escambell, que “els títols acadèmics són uns documents que donen fe d´uns coneixements que no es tenen”. El pitjor de tot, però, és que hi pot haver gent, sobre tot entre la classe política, que s´adorni amb plomalls de colors i que ni títol tinguin! Tot això ens porta de la mà a un raonament nou que neix del fet que molts, en arribar a certa edat, comencem a creure que el cervell sempre treballa i pot millorar i tot. (I ens ho creiem!..). Se´ns desperta una mena de sentit de Descobriment i Investigació (D + I): tot d´una pots descobrir, com faig ara, per què serveixen aquells “quebrados” del dimoni (alguns anys després algú ens va dir que s´havíen de dir “trencats”) i la trencadissa encara va ser més grossa, i et poses a investigar el com i el per què del mínim comú denominador. I et sembla que alguns sense títol, però manaies legals, realment allò que busquen és aquest mínim comú per tal que la gent tinguem el mateix denominador. Podria ser que aquest D+I no ens portés sempre a resultats convincents. Fins i tot hi ha un risc elevat d´error. Però convé exercitar-lo.

martiolaya