Llegiu entre cometes el “soplillo” i la “sartén”, si us plau; el giny sentciències no m´ho deixa posar en el títol, que és com m´hauria agradat. Perquè t´embranques en històries noves i et dol deixar-les penjades, que t´exposes a no pensar-hi més. I no voldria que em passés precisament aquesta vegada en que m´ha vingut a la memòria la iaia de casa amb el seu “soplillo” a la mà. La iaia, mare de la meva mare, era andalusa, i llevat de dos fills nats a Andalusia, els altres quatre –la meva mare era la petita- havíen nascut ja a Catalunya. La iaia i l´avi de casa havíen arribat d´Andalusia molt joves i amb dos fills i per atzars que seríen llargs d´explicar (l´avi era fll d´un anomenat “el tío catalan” que van desterrar a Andalusia per mor de la darrera guerra dels carlins) van anar a viure a Castellò d´Empúries; aquells anys, entorn dels 1880, en aquell poble gairebé ningú parlava ni entenia el castellà. Un dia, la iaia va anar a comprar a cal “plats i olles” allò que ella, la iaia del “solplillo”, en deia una “sartén”. Li va costar Déu i ajuda fer-se entendre malgrat els esforços per ajudar-la de la mestressa de la botiga: “No t´entenc Duloras, què vols, m´ho senyales?” – i s´ajudava amb un gest. La iaia va ser ràpida i senyalant amb el dit allò que volia, va dir. “eso, mujé, eso!”. La bona dona va estar contenta:”Ah,una paella!” I la iaia que fa: “No pa ella, no, pa mi!” i van riure juntes. A la iaia andalusa, quan era velleta, -ho he explicat molts cops- li agradava que jo, el net gran, li llegis en veu alta novel·les de Folch i Torres…

martiolaya