Abans d´ahir, en el calendari antiquat de comptar temps i dates, era Divendres Sant. A la tele, anys enrere, en havent dinat feien “Ben-.hur”o “Quo vadis?” Enguany, a TV3 van iniciar una minisèrie canadenca que acabarà demà. Una novel·la juvenil filmada en escenaris preciosos. Literatura ensucrada. Desfilada d´actrius i actors brodant els seus papers. La nena òrfana, el malentès de demanar a l´orfanat un nen i enviar-lis una noieta xerraire i tossuda. Els germans, conco i fadrina, comencen a fer-se grans… (El bloc serà ensucrat). Ve allò de l´equiovocar-se i demanar perdó, obrar malament i esmenar-ho… La noia, primera de la classe. Es fa estimar. (Bloc ensucrat). I beques, rebequeries i escenes que es veuen venir; trossos que recorden “Donetes” de L.M. Alcott, o Heidi, o coses de Dickens. El conco, l´avi del bigoti blanc, mor d´un atac de cor. La noia, tan jove, afronta ser professora de literatura en un Institut per a nenes de famílies riques. Hi te problemes; però el teatre fa que es posi a la butxaca nenes, famílies i una directora del centre educatiu que, de tan estirada, sembla la senyoreta Rotenmer. Si bades, t´espurnegen els ulls. (Bloc ensucrat). Un contrast: aquests dies llengeixo una novel·la inèdita d´un vell amic que va començar a jugar a soldats fent instrucció militar a Pins del Vallès. Va fer la guerra. Va estar a l´exili. Va viure els llargs anys de la por i el fàstic. Estic a l´inici del seu exili a França, aquell abril del 39. Es el bloc de l´amargor just avui, 12 d´abril, que el bloc semblava sucre candi.

martiolaya