D´entre els tretze carrers amb nom de poeta del barri de Coll Favà, Josep Carner és el nom del carrer de casa. Els anys 1935 i 1936, en el Grup Escolar “Duran i Bas”, tenia un llibre de lectura, amb selecció de textos i notes d´Artur Martorell, que es titulava “La mar, la plana, la muntanya”. Uns trenta anys després –ho he de dir – vaig tenir l´honor de comptar amb l´amistat i el consell del mestre que, acabada la guerra, va patir càstig i persecucions per la seva condició de català i pedagog il·lustre. D´aquest llibre tenia predilecció, i potser l´havia recitat en públic alguna vegada, per un poema de Josep Carner que comença així:

Aquest camí tan fi, tan fi

qui sap on mena!

Carner va néixer a Barcelona l´any 1884. Estudià dues carreres, dret i lletres. Va començar a publicar llibres de teatre i versos als quinze o setze anys. Carner, com Martorell, essent com era diplomàtic al servei de la República, es va quedar sense feina l´any 1939. Tenim “googles” i enciclopedies a l´abast per ampliar dades biogràfiques. Ara voldria parlar una mica d´anecdotari santcugatenc: amb ironia un xic carneriana vaig preguntar una vegada, públicament, a l´amic Sam Abrams, enamorat de Maragall, si tenia mania a Carner. Pobre de mi, no volia pas polemitzar amb el gran crític, sinó tirar l´esquer per animar el debat. Tanmateix, ara que ja no sóc un nen, puc entendre els darrers versos d´aquell poema:

I és camí incert cada matí,

N´és cada vida.

martiolaya