Baixem de La Cerdanya i torna a ploure. Només ahir va fer un dia esplèndid. En nou díes no han faltat, si més no, les nuvolades mòrbides i feixugues a la vegada que semblaven negres de tan grises com eren. Cada dia, des de dimarts de la setmana passada ençà, no ha faltat el bloc diari que penjarè de cop en arribar a casa. (L´Internet te condicionants en forma de peatges onerosos que fan de mal assumir per a temporades curtes i esporàdiques). M´havíen aconsellat: “faci vacances que li sortirà més barat” i vaig estar a punt de seguir el consell. Però vaig pensar que faria o deixaria de fer la glosa si no tenia res millor que fer i si, des d´Alp estant, les gloses acudíen per embolcallar el bloc. I es veu que els aires d´aquestes terres, amb urbanitzacions o sense, serven el dò de donar salut al cos i a l´esperit. Ha estat com l´aigua i el sol damunt del prat fecund del calendari que fa creixer les clavelloles, cadascuna amb les seves espores d´històries per glosar. Ara, és com si m´emportés de La Cerdanya els blocs xops de coses per poder explicar. Només per fer boca i sense entrar-hi a sac: el bloc ensucrat que glosava el dia 12 es va transformar, la tarda del mateix dia, en una llarga història de guerra, dura i melodramàtica. Com si m´haguessin llegit. La veritat és que, acabada la mini-sèrie, vestida i decorada entre finals del segle XIX i la primera guerra europea, hi ha històries de tietes centenàries i una del camafeu d´una besàvia que glosaré i penjaré demà, dijous, des de Sant Cugat.

martiolaya