Hi ha vegades que a les películes, al cinema o a la tele, has d´endevinar l´epoca en que figura que es desenvolupa l´acció per alguna indicació del guió o per detalls d´escenografia, mobiliari, tipus de v ivendes, vestuari… En la sèrie canadenca que darrerament he comentat, em va costar una mica –tampoc hi estava molt penjat!-

situar l´acció molt a finals del segle XIX per avançar desseguida cap a principis del XX, època en que van néixer la majoria d´avis, besavis i rebesavis de la gent que omplim el món. Veiem els primers cotxes i apareixen les primeres fotos…En una escena de balleruca amb moltiu de festa de veïns, tan homes com dones llueixen vestits de l´època. Una de les senyores porta collaret de vellut a la gola amb un camafeu d´ivori; sembla un que té la Nuri, muntat en perfilet d´or, desgastat per l´us i amb un toc d´antigor, que fou d´una besàvia seva per part de mare. La besàvia de Vilanova de Meià. I no ho dic pas pel valor econòmic de la joia que, com molt bé deia un amic joier “hi ha peces que només tenen el valor sentimental que li dona qui les rep o les porta”. Vestits, camafeus d´ivori, escoles amb pupitre i palmeta, pissarrins, llums de petroli. Indicatius socials de diferents temps, diferents maneres de viure i diferents nivells de vida. De tot s´aprèn. També els camins dels records t´ajuden a caminar endavant.

Ho he reivindicat moltes vegades: a Sant Cugat podríem tenir una casa antiga, de poble, amb mobles i aixovar de l`epoca dels besavis. M´agradaria poder glosar-ho.

martiolaya