Fins ara la suposició, més o menys interessada, de que a ERC. hi havia capelletes enfrontades i que la militància també formava grupets, mereixia aferrissada defensa i protestes d´unitat i força, que és el que cal i convé. Cal i convé al partit, cal i convé als seus dirigents, cal i conve a la seva militància i, sobre tot, caldria i convindria al país, on molta gent encara respìra o voldria respirar l´aire optimista i d´empenta constructiva del President Francesc Macià. (Aplaudiments. Perquè ja deveu haver notat que he utilitzat a posta cert estil oratori i no per parodiar res ni ningú, sinó per aigualir una mica, amb l´aigua fresca de la ironia, coses que de debò em saben greu, per mi i pel record dels meus pares, que van conservar durant la guerra i la dictadura aquell bust, petit i blanc, de l´avi Macià, damunt d´una tauleta). Perquè ara, en forma de pacte tret del barret de copa de fer jocs de mans, han fet emmudir les bases de militància ,just en el moment que semblava que teníen quelcom a objectar. Això, per mi, és una confirmació de les sospites de partit trencat. Quan dos proclamen que es repartiran el comandament del futur d´Esquerra, és que tots dos aspiraven a fer-ho a soles i no veien massa clar el camí. Altrament, el pacte de llistes “mixtes” no pot voler dir altra cosa que la oficialització de la trencadissa. Em preguntava: “el Carretero no diu res…”. I tot d´una es despenja amb la idea de formar un nou partit. De fet, són situacions prou conegudes en la història d´un partit que, malgrat tot, el poble estima.

martiolaya