Qui més qui menys hem estudiat alguna cosa, hem aconseguit un títol de qui sap què i ens hem guanyat la vida no sempre amb els coneixements acreditats en un paper acartolinat amb orla recarregada i signatures de prohoms que fan patxoca. Total, res; que un dia em van explicar, amb un rerafons irònic i un pragmatisme que per poc que hi siguis propens et fa caure de l´escambell, que “els títols acadèmics són uns documents que donen fe d´uns coneixements que no es tenen”. El pitjor de tot, però, és que hi pot haver gent, sobre tot entre la classe política, que s´adorni amb plomalls de colors i que ni títol tinguin! Tot això ens porta de la mà a un raonament nou que neix del fet que molts, en arribar a certa edat, comencem a creure que el cervell sempre treballa i pot millorar i tot. (I ens ho creiem!..). Se´ns desperta una mena de sentit de Descobriment i Investigació (D + I): tot d´una pots descobrir, com faig ara, per què serveixen aquells “quebrados” del dimoni (alguns anys després algú ens va dir que s´havíen de dir “trencats”) i la trencadissa encara va ser més grossa, i et poses a investigar el com i el per què del mínim comú denominador. I et sembla que alguns sense títol, però manaies legals, realment allò que busquen és aquest mínim comú per tal que la gent tinguem el mateix denominador. Podria ser que aquest D+I no ens portés sempre a resultats convincents. Fins i tot hi ha un risc elevat d´error. Però convé exercitar-lo.

martiolaya