Josep Romeu i Figueras és ben conengut en els ambients teatrals catalans. En temps de la dictadura i quan tothom feia allò que estava al seu abast per burlar la persecució que ofegava la nostra cultura va aconseguir tirar endavant uns cicles de teatre català antic a la Plaça del Rei de Barce.lona. Era només un  cop l´any; però hi va haver prou continuïtat i solvència artística com per reordar-ho amb admiració i agraïment. Un dia m´agradarà glosar la figura del Dr. Romeu, que va morir no fa gaires anys. Avui, toca Sant Jordi. Avui tot és ple del sant que mata l´aranya; ple de roses i ple de llibres. Reproduiré unes notes històriques que van més enllà (dit propìament, més ençà) d´elucubracions sobre l´existència mateixa del Cavaller de Capadòcia  que m´agrada extreure d´una glosa del Dr. Romeu: “…en les terres catalanes la devoció a Sant Jordi queda ja afermada a mitjan segle XIV. Així, València declara festiu el dia del Sant en 1343, Mallorca en 1407 i el Principat en 1436 i 1456…”. Quan va matar el drac –explica-  “…de la carronya del monstre sortí un bell roser de roses tan transparents que el sant collí i oferí a la filla del rei, com un  símbol d´amor, de virtut i de puresa…” Mort el drac de la llegenda, mort el llop de la trangèdia, arreu hi ha rosers de roses transparents. Justament ahir, van esclatar uns capolls del roser que tenim  a casa portat, ja fa anys, de “Cal Lluís”, els vells amics de Puigcerdà. També és la festa de l´amistat.

 

                                                                                                                           martiolaya