Ho diuen llibres escrits per gent que la saben llarga. No s´hi val a posar-hi dubtes. Afirmen  que això de comptar els anys per milers és la xocolata del lloro; allò que val de debò és mesurar la bellúria del món i les seves històries per milions d´anys. A Sant Cugat –posem per cas- s´hi han  trobat restes “marines i continentals” I “fluvio lacustres” i tot. I en arribar a aquesta conclusió lacustre, podria explicar allò de que el Vallès era un  llac i que el gegant Farell, d´un  cop d´espasa, va obrir el Coll de Montcada i, aigua avall, fins que es va escolar i només van  quedar quatre rieres i alguna font. Però ves-ho a explicar als savis, això, que et diríen pallús, ignorant i somiatruites! El mateix Virgili, que era un bon noi, quedaria tan empegueït que ni les bucòliques ni res li hauríen cantat les muses. I això ho dic per apropar-me a la gent que els savis inquibeixen en forats i coves i també, suposen, en barraques molt ben fetes, cosa que fa pensar que no geien sobre mullat ni sofríen neus perpètues. I aquestes “manifestacions més antigues pertenyien al paleolíotic superior”, amb la qual cosa sembla que –mil anys amunt o mil anys avall – ja podem posar el rellotge a l´hora. A mi m´agradaria, per acabar –i si segueixo demà, demà serà un  altre dia – situar una família o un  col·lectiu humà d´aquells temps dins d´una cova descobrint, sense saber-ho, una cosa tan  pomposa i tan etèria com l´Art. Ja em perdonareu la gosadia.

 

                                                                                                                        martiolaya