M´imagino una família o col·lectiu de persones dins d´una cova pels tocoms del pre-sant-cugat paleolític. Dins la cova, la gent està tranquila; però fora ha caigut una calamarsada que deixa indiferents els estadants, sabedors que això sol passar després de la lluna plena que fa néixer fulles tendres i flors de tots colors. Un home, el cap de cova, dibuixa amb sutge i terra de colors, un estol de porcs senglars en un costat de l´habitacle il·luminat per un foc encès. Una mare té un nadó a la falda. Una mocosa de deu o dotze anys mira els dibuixos de son pare i s´aguanta el riure. Un  nen juga amb una pell que tensa entre quatre pedres; i un  altre home que s´assembla al Guardiola i podria ser un avi perquè aparenta una quarentana d´anys, manipula unes canyes grosses. Si ens fixem més bé, el que fa l´avi és aconduïr una gotera que rellisca per la bauma i la fa caure dins la mena de gibrell format per les irregularitats de part del terra; el nen que jiuga amb la pell i les pedres, fa un concert insòlit picant amb els dits la superfície tensa; la nena diu a son pare alguna cosa que incomoda el pare-artista: “aquests senglars, semblen vaques prenyades”, i recrimina al germà la tabarra; mira amb tendresa el nadó que somiqueja mentre la mare mormola sons dolços com una cançó de bressol; el pare, artista i caçador, pensa a veure quan arribarà el dia que el noi de la cova del costat s´emporta de casa aquella mocosa crítica de l´art, que vol entendre de pintura, de percussió, de cant… i fins i tot ha gosat dir-ne “dansa” de la tombarella d´alegria que ha fet l´avi en acabar la seva obra. De l´obra, n´ha dit arquitectura  i  l´avi, rialler, bo i fent un rístol amb la neta, l´ha contradit: “·Això és art mossa, és art!” (El pare cap de cova decideix convocar els veïns i fer, de tot plegat, un debat públic. Encara dura).

 

                                                                                                                           martiolaya