Pilarin Bayès és ben coneguda de tothom. Dibuixant, ninotaire per a ser més concret. La Núria i jo en som amics des que ella només era coneguda com aquella  noia de Vic que feia dibuixos.  Ninots graciosos, d´estil molt personal; corals, gent amb molts nens d´ulls esbatanats formant un quadret plàstic en un escenari d´interiors plens de detalls, o paisatges que a vegades es poden identificar pels trets de munanyes, esglésies o carrerons. I un gat, en un racó del dibuix. Ella, com a persona, inconfusible també: conèixer-la i ferte´n amic és la mateixa cosa. Fou cap allà els anys 1963 o 1964 que a la redacció de “Cavall Fort” ens passàvem l´un  a l´altre mostres de dibuixos de la Pilarín i esperàvem l´opinó autoritzada del nostre Director artístic i gran amic (fa un parell d´anys traspassat) Llucià Navarro. Dissabte passat  -ho veia des de les darreres files de la sala d´actes de la Casa de Cultura de Sant Cugat –  la Pilarín desenvolupava la seva ponència amb discurs clar i segur; en prou feines aixecava els ulls de la taula i de lluny em va semblar que bellugava les mans. M´hi vaig fixar millor i…dibuixava! Cap entrebancada. Cal expressió dubitativa. Tot d´una, com en un  alliçonament final, posa l´exemple de Demóstenes (era el nom  de la seva taula en el seminari) que, essent una mica tartamut, va porfiar en esmenar-ho assajant de parlar amb un  cigró a la boca. I explica que els nens podríen  demanar: “Volem més cigrons!” Aixeca els ulls de la taula i alça els braços per a mostrar al públic un dibuix de grans dmensions, amb Demóstenes i els nens, que glosa, en set minuts, sis hores de debat: Paraula i Art.

 

                                                                                                                           martiolaya