Avui, comparteixo idees d´altri. Compartir, no pas copiar; perquè en  un món tan  global com el nostre ja es fa estrany dir o escriure alguna cosa original. Escrius un  comentari que et sembla fresc i innovador i en el diari que estas a punt d´afegir a la pila de papers per llençar, llegeixes de cua d´ull una còpia de la teva empescada. De vegades penso que per ser o semblar original de debò hauríes d´escriure una prosa com aquella del gentilhome molierà, però en forma de poesia hermètica que no entens ni poc ni gaire. Això seria com una mena de síndrome que en  podríem dir de vestit nou de l´emperador o, per ser més actual, de President  sabater, de Ministre de Treball, de Conseller de Malestar social… Comença a tranqulizar-me el fet de capir que també algú pugui començar a pensar que no entén el que vull dir. I tot és per preparar-me a esbombar que m´agrada la paraula verbàlia, inventada pòtser per l´especialista Mârius Serra i que al normatiu no la trobo. En canvi, “verbalista”et porta no sols a la memòria diguem-ne històrica, sinó també al present i a un futur de pega, amb alguns polítics que cometen el pecat del verbalisme en ´”l´us de paraules d´aparent coherència de les quals amaga una manca total d´idees” (Ho copío del diccionari, ep!) I el que és pitjor: en una entrevista de dues pàgines a un orador més verbalista que cap altre, aquèst diu que no hi pot haver nacionalisme sense ideologia. Es referia al seu? Volia dir la seva? Verbàlia imitadora.

 

                                                                                                                           martiolaya