BLOCDENOTES

Hi ha vegades que t´embarques en temes l´exposició o glosa dels quals t´ocupa de seguida l´espai destinat al bloc. D´aquí vé que hi ha cops que vessen i et sap greu no recollir les sobres per a confegir glosa nova i potser treure´n noves conclusions. Les frases fetes que, temps era temps, va inventar el pobe i després autoritzades per l´us i el pas dels anys, solen ser clares; i a qui demanava masses coses o massa sovint, podíen dir-li: “demanes més que un pobre”. La curiositat rau en que ara, els que demanen molt són els rics. El President del gremi o“Patronal” de les empreses immobiliàries, i molt en la línia que ahir comentàvem, vol que es venguin els centenars de milers de vivendes que tenen en estoc, amb l´ajuda de diners de les Administracions (ja sabem d´on treuen els diners, les Administracions). No hi ha cap llei que ho permeti, encara. Però, i el sentit comú? I allò del sentit jurídic de les coses? Els promotors, immensament enriquits pujant parets, alguns des de fa més de mig segle i any darrere any, hauríen d´aprofitar la situació aportant al mercat solucions que impliquessin part del seu immens patrimoni (seu, de la dona o del col·lectiu familiar, que Hisenda, si vol, ho pot seber).La resposta, es pot endevinar : «és l´esforç de tota una vida de treball! » Però la gent que ha treballat a les seves ordres, amb papers o sense, ja fa temps que estan a l´atur i també van aportar “tota una vida“ d´esforç”. La síntesi endureix l´exposició, ja ho sé. Però encara, un altre dia, podríem parlar de Bancs.

martiolaya

Un bloc per a gloses gairebé impulsives no és lloc apropiat per a divagacions de tanta calada com pretendre demostrar que no tota legalitat és justa. És a dir, una cosa són les lleis i la seva aplicació i una altra és si aquesta aplicació pot resultar de justícia sempre i en tots els casos. Un altre dia potser glosaré allò del sentit jurídic de les coses, que hauria de ser el moll de l´os de la relació entre persones i les seves associacions; però avui no encara, que aquí hauria pogut titular la glosa com si fos un espot publicitari o una frase de vodevil: “No, reina, que se´t veu el voraviu”. I és que un conegut promotor immobiliari (entre els molts i molts que tothom coneix i que van passar del no res mig segle enrere a ser multimilionaris amb un “multi” d´aquells que traspassen les barreres de la imaginació corrent), blasma públicament de que es celebri el proper mes de juny una fira que es podria dir “d´oportunitats”de vivendes a preus assequibles; i argumenta que si algun promotor vol vendre barat ja ho pot començar a fer ara i no esperar la fira anun- ciada. I tant com se li veu el voraviu! En aquest moment, allò que el treu de pollaguera és que un grup organitzat i amb els mateixos objectius d´obrir botiga col.lectiva, potser aconsegueixin, d´aquí a unes setmanes, moure el mercat…encara que sigui a la baixa. Ell -ells- és clar, el que volen es vendre de seguida i als mateixos preus inflats de sempre (els del 30% de benefici net, o més) i que l´Administració els ajudi per aconseguir-ho. Tot ben legal, ei! Però tan injust.

martiolaya

Fins ara la suposició, més o menys interessada, de que a ERC. hi havia capelletes enfrontades i que la militància també formava grupets, mereixia aferrissada defensa i protestes d´unitat i força, que és el que cal i convé. Cal i convé al partit, cal i convé als seus dirigents, cal i conve a la seva militància i, sobre tot, caldria i convindria al país, on molta gent encara respìra o voldria respirar l´aire optimista i d´empenta constructiva del President Francesc Macià. (Aplaudiments. Perquè ja deveu haver notat que he utilitzat a posta cert estil oratori i no per parodiar res ni ningú, sinó per aigualir una mica, amb l´aigua fresca de la ironia, coses que de debò em saben greu, per mi i pel record dels meus pares, que van conservar durant la guerra i la dictadura aquell bust, petit i blanc, de l´avi Macià, damunt d´una tauleta). Perquè ara, en forma de pacte tret del barret de copa de fer jocs de mans, han fet emmudir les bases de militància ,just en el moment que semblava que teníen quelcom a objectar. Això, per mi, és una confirmació de les sospites de partit trencat. Quan dos proclamen que es repartiran el comandament del futur d´Esquerra, és que tots dos aspiraven a fer-ho a soles i no veien massa clar el camí. Altrament, el pacte de llistes “mixtes” no pot voler dir altra cosa que la oficialització de la trencadissa. Em preguntava: “el Carretero no diu res…”. I tot d´una es despenja amb la idea de formar un nou partit. De fet, són situacions prou conegudes en la història d´un partit que, malgrat tot, el poble estima.

martiolaya

Tendes com la que vull dir en el títol em sembla que ja en queden poques. Penso que de tendes noves n´hi havia a tots els pobles i barris de les ciutats i seguíen dient-se “noves” per molt que passessin els anys. Quan era petit, al carrer de casa n´hi havia dues de les botigues que en dèiem “tendes”. Eren les de queviures en general; hi compràvem –més a “cal Pepet” que a la “tenda nova” i mentre hi va haver coses per poder comprar – tres unzes de pernil, uns “cubitus” de Caldo Maggi, una lliura de fideus o mig kilo de mongetes del ganxet, que sort que el sac és a la porta entre un de cigrons i un altre de llentíes, que me´n descuidava! M´hi feien anar a comprar, només quan calia, que la mare era sastressa i no sempre podia deixar de sobrefilar o de picar solapes. Hi coneixia clientela. Abans de la guerra incivil hi compràven una família que la gent en dèien “els alemanys”.La dona, alta i grossa, xapurrejava el castellà. L´home vestia de negre, portava barret, ulleres gruixudes i rodones i sempre semblava mirar si algú el seguía. I dues nenes aproximadament de la meva edat, callades i temorenques. Una era pèl-roja i pigada, l´altra no ho recordo bé. Van desaparèixer just a les acaballes de la guerra. Vivíen a la primera de les casetes baixes i petites (una fou sempre la merceria) que s´arrengleràven prop de Can Mantega i que desseguida van engolir corrúes de blocs de pisos. Després de tants anys, encara penso que potser aquelles nenes van esdevenir un dia àvies cofoies, ciutadanes felices en un pais en pau.

martiolaya

Hi ha vegades que a les películes, al cinema o a la tele, has d´endevinar l´epoca en que figura que es desenvolupa l´acció per alguna indicació del guió o per detalls d´escenografia, mobiliari, tipus de v ivendes, vestuari… En la sèrie canadenca que darrerament he comentat, em va costar una mica –tampoc hi estava molt penjat!-

situar l´acció molt a finals del segle XIX per avançar desseguida cap a principis del XX, època en que van néixer la majoria d´avis, besavis i rebesavis de la gent que omplim el món. Veiem els primers cotxes i apareixen les primeres fotos…En una escena de balleruca amb moltiu de festa de veïns, tan homes com dones llueixen vestits de l´època. Una de les senyores porta collaret de vellut a la gola amb un camafeu d´ivori; sembla un que té la Nuri, muntat en perfilet d´or, desgastat per l´us i amb un toc d´antigor, que fou d´una besàvia seva per part de mare. La besàvia de Vilanova de Meià. I no ho dic pas pel valor econòmic de la joia que, com molt bé deia un amic joier “hi ha peces que només tenen el valor sentimental que li dona qui les rep o les porta”. Vestits, camafeus d´ivori, escoles amb pupitre i palmeta, pissarrins, llums de petroli. Indicatius socials de diferents temps, diferents maneres de viure i diferents nivells de vida. De tot s´aprèn. També els camins dels records t´ajuden a caminar endavant.

Ho he reivindicat moltes vegades: a Sant Cugat podríem tenir una casa antiga, de poble, amb mobles i aixovar de l`epoca dels besavis. M´agradaria poder glosar-ho.

martiolaya

Baixem de La Cerdanya i torna a ploure. Només ahir va fer un dia esplèndid. En nou díes no han faltat, si més no, les nuvolades mòrbides i feixugues a la vegada que semblaven negres de tan grises com eren. Cada dia, des de dimarts de la setmana passada ençà, no ha faltat el bloc diari que penjarè de cop en arribar a casa. (L´Internet te condicionants en forma de peatges onerosos que fan de mal assumir per a temporades curtes i esporàdiques). M´havíen aconsellat: “faci vacances que li sortirà més barat” i vaig estar a punt de seguir el consell. Però vaig pensar que faria o deixaria de fer la glosa si no tenia res millor que fer i si, des d´Alp estant, les gloses acudíen per embolcallar el bloc. I es veu que els aires d´aquestes terres, amb urbanitzacions o sense, serven el dò de donar salut al cos i a l´esperit. Ha estat com l´aigua i el sol damunt del prat fecund del calendari que fa creixer les clavelloles, cadascuna amb les seves espores d´històries per glosar. Ara, és com si m´emportés de La Cerdanya els blocs xops de coses per poder explicar. Només per fer boca i sense entrar-hi a sac: el bloc ensucrat que glosava el dia 12 es va transformar, la tarda del mateix dia, en una llarga història de guerra, dura i melodramàtica. Com si m´haguessin llegit. La veritat és que, acabada la mini-sèrie, vestida i decorada entre finals del segle XIX i la primera guerra europea, hi ha històries de tietes centenàries i una del camafeu d´una besàvia que glosaré i penjaré demà, dijous, des de Sant Cugat.

martiolaya

Assegut a la taula del menjador, a Alp, no es veu el desori de canonades apilotades, una grua geperuda, peces de formigó i tres o quatre casotes a les envistes de Puigcerdà. El vial asfaltat, amb boreres, guals i fanals, queda just sota casa i no es veu des de la taula; sí que veiem encara bona part de la plana i la serralada de Puigpedrós des de Guils fins a Meranges. Aquí, al menjador i a l´abast de la mà, hi tenim dicionaris i algunes guíes d´excursions. Dalt hi ha unes golfes habitables amb dues habitacions de sostre inclinat i un quarto de bany amb rajoles vermelles. Folrant les parets, estanteríes amb gairebé un miler de llibres, la major part d´aquells que en diuen de literatura infantil i ,juvenil. Fa dos dies, quan allò del bloc ensucrat, vaig pujar-hi per assegurar-me d´unes dades. M´a,juden uns volums de la col·lecció “Històries”de l´editorial Bruguera de quan, els anys seixanta, era director de les edicions en català l´amic Joan Agut. I el bloc es fa agre-dolç: estic parlant d´uns anys en els que s´iniciava la represa. Molts escriptors, alguns no professionals, traduïem al català versions en castellà de la pròpia editorial (“Joana d´Arc”, “Les mil i una nits”, “Tom Sawyer”…) A part de guanyar uns dinerons, foren anys de veure crèixer i sentir-se còmplice d´un moviment de recuperació cultural. I el Joan era un capità seriós i agosarat. (Estic segur que ell, com jo i uns quants milions de persones més, hem saludat aquest 14 d´abril amb el record i la nostàlgia de la proclamació de la República, l´any 1931).

martiolaya

D´entre els tretze carrers amb nom de poeta del barri de Coll Favà, Josep Carner és el nom del carrer de casa. Els anys 1935 i 1936, en el Grup Escolar “Duran i Bas”, tenia un llibre de lectura, amb selecció de textos i notes d´Artur Martorell, que es titulava “La mar, la plana, la muntanya”. Uns trenta anys després –ho he de dir – vaig tenir l´honor de comptar amb l´amistat i el consell del mestre que, acabada la guerra, va patir càstig i persecucions per la seva condició de català i pedagog il·lustre. D´aquest llibre tenia predilecció, i potser l´havia recitat en públic alguna vegada, per un poema de Josep Carner que comença així:

Aquest camí tan fi, tan fi

qui sap on mena!

Carner va néixer a Barcelona l´any 1884. Estudià dues carreres, dret i lletres. Va començar a publicar llibres de teatre i versos als quinze o setze anys. Carner, com Martorell, essent com era diplomàtic al servei de la República, es va quedar sense feina l´any 1939. Tenim “googles” i enciclopedies a l´abast per ampliar dades biogràfiques. Ara voldria parlar una mica d´anecdotari santcugatenc: amb ironia un xic carneriana vaig preguntar una vegada, públicament, a l´amic Sam Abrams, enamorat de Maragall, si tenia mania a Carner. Pobre de mi, no volia pas polemitzar amb el gran crític, sinó tirar l´esquer per animar el debat. Tanmateix, ara que ja no sóc un nen, puc entendre els darrers versos d´aquell poema:

I és camí incert cada matí,

N´és cada vida.

martiolaya

Abans d´ahir, en el calendari antiquat de comptar temps i dates, era Divendres Sant. A la tele, anys enrere, en havent dinat feien “Ben-.hur”o “Quo vadis?” Enguany, a TV3 van iniciar una minisèrie canadenca que acabarà demà. Una novel·la juvenil filmada en escenaris preciosos. Literatura ensucrada. Desfilada d´actrius i actors brodant els seus papers. La nena òrfana, el malentès de demanar a l´orfanat un nen i enviar-lis una noieta xerraire i tossuda. Els germans, conco i fadrina, comencen a fer-se grans… (El bloc serà ensucrat). Ve allò de l´equiovocar-se i demanar perdó, obrar malament i esmenar-ho… La noia, primera de la classe. Es fa estimar. (Bloc ensucrat). I beques, rebequeries i escenes que es veuen venir; trossos que recorden “Donetes” de L.M. Alcott, o Heidi, o coses de Dickens. El conco, l´avi del bigoti blanc, mor d´un atac de cor. La noia, tan jove, afronta ser professora de literatura en un Institut per a nenes de famílies riques. Hi te problemes; però el teatre fa que es posi a la butxaca nenes, famílies i una directora del centre educatiu que, de tan estirada, sembla la senyoreta Rotenmer. Si bades, t´espurnegen els ulls. (Bloc ensucrat). Un contrast: aquests dies llengeixo una novel·la inèdita d´un vell amic que va començar a jugar a soldats fent instrucció militar a Pins del Vallès. Va fer la guerra. Va estar a l´exili. Va viure els llargs anys de la por i el fàstic. Estic a l´inici del seu exili a França, aquell abril del 39. Es el bloc de l´amargor just avui, 12 d´abril, que el bloc semblava sucre candi.

martiolaya

Llegiu entre cometes el “soplillo” i la “sartén”, si us plau; el giny sentciències no m´ho deixa posar en el títol, que és com m´hauria agradat. Perquè t´embranques en històries noves i et dol deixar-les penjades, que t´exposes a no pensar-hi més. I no voldria que em passés precisament aquesta vegada en que m´ha vingut a la memòria la iaia de casa amb el seu “soplillo” a la mà. La iaia, mare de la meva mare, era andalusa, i llevat de dos fills nats a Andalusia, els altres quatre –la meva mare era la petita- havíen nascut ja a Catalunya. La iaia i l´avi de casa havíen arribat d´Andalusia molt joves i amb dos fills i per atzars que seríen llargs d´explicar (l´avi era fll d´un anomenat “el tío catalan” que van desterrar a Andalusia per mor de la darrera guerra dels carlins) van anar a viure a Castellò d´Empúries; aquells anys, entorn dels 1880, en aquell poble gairebé ningú parlava ni entenia el castellà. Un dia, la iaia va anar a comprar a cal “plats i olles” allò que ella, la iaia del “solplillo”, en deia una “sartén”. Li va costar Déu i ajuda fer-se entendre malgrat els esforços per ajudar-la de la mestressa de la botiga: “No t´entenc Duloras, què vols, m´ho senyales?” – i s´ajudava amb un gest. La iaia va ser ràpida i senyalant amb el dit allò que volia, va dir. “eso, mujé, eso!”. La bona dona va estar contenta:”Ah,una paella!” I la iaia que fa: “No pa ella, no, pa mi!” i van riure juntes. A la iaia andalusa, quan era velleta, -ho he explicat molts cops- li agradava que jo, el net gran, li llegis en veu alta novel·les de Folch i Torres…

martiolaya