Abril 2009


M´ho vaig imposar jo mteix i no em queixo: els divendres toca parlar de botigues

i tants divendres han passat, que s´acaben les botigues per glosar. Però vaig estar fa dos dies fent visites a Puigcerdà i n´hi ha tantes, de botigues, i tants amics i amigues amb els que comentar coses després d´uns mesos de no haver-nos vist, que apareix la botiga que faltava en boca d´una àvia explicant la vida i miracles del seu net de cinc anys. M´agrada escoltar-la i recordo la mare del nen quan amb la seva germana s´amagaven –sembla ahir!- per sota dels taulells de la botiga de robes que llavors tenia sa mare, avui l´àvia del Joan. Veureu que el noi te els seus gustos i la seva personalitat; perquè la botiga que li te el cor robat quan va a donar un tomb amb l´àvia, és una d´antiga, una mena de can penja i despenja de cabassos i cistells. També hi ha alguna cosa de plats i d´olles; però no tants com quan arribaven a donar nom a algunes botigues. I aquesta dels cistells és una botiga més entre els centenars que hi ha a la vila… i aquesta era la botiga (la dels “plats i olles”) que fins fa alguns anys hi va haver a Alp, que a més a més era ferreteria, i tenia objectes de regal, i gots, testos, pots i paelles…A Sant Cugat encara tenim, al carrer de la Creu, la casa de cabassos, escombres i cistells i potser, si ho demaneu ben demanat i sabeu explicar-vos, un ventall per ventar el foc; el “soplillo” que deia la iaia de casa. Però aquesta és una altra història.

martiolaya

Ahir va tornar a ploure. I ha nevat aquesta nit. A les muntanyes hi ha encara força neu i baixa l´aigua amb alegria per riberes i rierols. “Aigua avall!” Heus ací el títol d´una de les primeres novel·les de Josep M. Folch i Torres, publicada l´any 1907. Per dir-ho de passada: el mateix any dels Jocs Florals de Sant Cugat, dels que n´he escrit coses, però enara en queden per dir i per relacionar les unes amb les altres. Podria glosar, per exemple, que el germà gran del Josep M. Folch, el Manuel, va guanyar-hi un premi amb un poema que, en absència de l´autor, va llegir públicament un jove, també concursant i guanyador d´un dels nombrosos premis, que anys després esdevindria l´home més important d´Espanya en el camp de la publicitat. Tot plegat, si hem de fer cas a Vicent Andrés Estellés, com que “els amors fan l´amor, les històries la història” , acabaré amb la història d´avui, (d´aquest dijous dia 9, Dijous Sant de Lluna Plena, la lluna que mana on han de caure els dilluns pasquals), i parlaré encara de Caterina Albert: I fent de la glosa un tríptic assajaré uns esbossos per itineraris poc coneguts. La Caterina tenia un pis a Barcelona, al carrer València, a tocar de l´església dels Àngels; no massa lluny de L´Escala, terra endins, hi ha l´ermita de Santa Caterina que, sense dir-ne el nom, Víctor Català descriu en les primeres pàgines de la seva novel·la “Solitud”, i a L´Escala hi ha un museu privat a cura del nostre amic Lluís Albert, fillol i nebot de l´escriptora. L´ensenya als amics. I als amics dels amics, és clar.

martiolaya


No ixeren d un calaix de casa, a Alp, ni com missatge miraculós ni com anunci de Setmana Santa. Els goigs que ahir esmentava els vaig trobar buscant papers per a escriure esborranys de gloses que aquí estan orfes d´internet, i emmagatzemar-los en les entranyes de l´ordinador fins el retorn a Sant Cugat. Així de senzill; però així també d´advertiment de que no hauran de faltar, des de la Cerdanya estant, temes per omplir el dia a dia del dues vegades centenari blocdenotes que subscric. Els dos goigs estan editats –i l´estat del paper n´és tesimoni- els anys 1847 i 1883 i els vaig comprar fa anys, amb d´altres paperots vells, en una llibreria de Puigcerdà que ja no existeix. Els editava en aquesta vila Joan Diumenge, estamper i llibreter i, segons que s´indica en el primer dels goigs, escrits per ell mateix. Curiosament, els textos podríen ser intercanviables, lliures com estan de descripcions paisagístiques i localitzacions precises. Els versos recorden, per una banda, textos de “Pastorets” antics i per l´altra un drama rural que s´explicava per La Cerdanya fa més de mig segle. Els versos: “…després restàreu prenyada / del fill de Déu infinit…” El drama: en la ´penombra de la masoveria del Santuari, una imatge trista i fosca d´un Nadal fora de témpores: un infant en un bressol i tristesa en els rostres de la família. El poble malparlava d´autoritats locals franquistes i dels seus abusos libidinosos. A Víctor Català tampoc li calia inventar-se els drames rurals.

martiolaya

Caterina Albert fou una gran esriptora potser no del tot descoberta pel gran públic d´ara. O, mirat d´una altra menera, que començava a ser oblidada pels medis habituals de difusió literària. Ara hi ha una circumstància que podria incidir en una redescoberta de l´escriptora escalenca. Fa pocs díes, en un diari català, una lectora feia un elogi abrandat de les dues peces teatrals que es presenten actualment en el teatre Romea i d´aquí a pocs dies al Teatre Auditori de Sant Cugat:”La infanticida” i “Germana Pau”. Hi ha vegades que la glosa apareix mig feta en un pensament entrecreuat; o en una conversa, o gairebé escrita i tot, com avui, en un calaix amb papers d´aquells que es guarden no saps ben bé per què: eren els goigs de dues Mares de Déu de La Cerdanya: la de Gràcia, de la vila de Puigcerdà, i la de Bastanist al peu de la muntanya del Cadí. Tot ha estat veure´ls i venir-me a la memòria els “Drames rurals”· de l´escriptora Caterina Albert quan ja es feia dir Víctor Català i havia adquirit, sobre tot amb la novel·la “Solitut” una merescuda fama. Dels goigs en vull parlar demà, i una miqueta dels drames, que en part era el tema d´avui. I avui acabaré recordant l´enrenou que va originar que una senyoreta benestant de l´Escala escrivís un monèleg de la talla dramàica de “La infanticida” i que després d´estrenar-lo, decidís escriure la seva novel·la “Solitut” a poc a poc, per entregues, i amb nom d´home. Víctor Català.

martiolaya

    Fa anys que conec l´amic Sobrequés. I de nom, més anys encara. Potser  una cinquantena, de quan a Puigcerdà hi havia un capellà que dirigia l´Arxiu històric situat en el mateix edifici de l´Ajuntament i que tenia per primer cognom el “Galceran”que jo porto de segon. Sobrequés el va ajudar algún temps en les tasques de l´Arxiu i era tan jovenot, que no sé si encara estudiava o ja era un  llicenciat novell; tinc entès que hi va deixar una bona petxa, sobre tot en metodologia i modernes línies per a la millor investigació històrica. Insisteixo en parlar de l´amic, perquè sovint faig comentaris, per escrit o de paraula, sobre el gran  comunicador que és i que en una conferència seva a Sant Cugat de no fa gaires setmanes, va aludir, responent a una pregunta, a fets de pràctica política negatius (hi sol haver bons esgrimistes, en els debats santcugatencs!) amb una expressió tan pragmàtica com evasiva, embolcallada amb aquell somriure sornaguer que els catalans sabem col·locar sota del nas: “són llacunes de la democràcia…” Pot semblar que no ve a tomb. Però quan es parla d´equips de govern que porten massa temps portant la batuta (quants anys són, «massa temps»?) com  els opositors afirmen que passa a Sant Cugat, a Can Fòrum aliats del «Partido Socialista Obrero Español » porten tres dècades en el poder absolut. Dic absolut, i  un  altre dia puc raonar el per què. Sí; deuen ser lapsus de la democràcia.

 

                                                                                                                           martiolaya

   Lisístrates,  només per donar un toc irònicde comèdia grega a un grup d´actrius de Sant Cugat. La glosa flueix suau i tranquila. El factor teatre és la circumstància: l´espectacle d´antuvi és mut, sargit de paraules mortes, i el grup de lisístrates obliga les paraules a prendre alè. Unes capses fan de mobles; figura que són plenes de cupons cridant sentències subjectives, i les catorze actrius se n´apropien o repudien bo i furtant bocins aleatoris de felicitat. El teatret de la Casa de Cultura de Mira-sol va esdevenir, avui fa vuit dies, l´impensat teatre grec ple de gom a gom en tres sessions en dies consecutius. Les xandrines són la descoberta, actrius moltes de les quals és la prmera vegada que fan teatre i que  potser hores abans de cada representació havíen plegat a corre-cuita de la seva feina de cada dia, o recollit els fills de l´escola, o havíen escalfat les farinetes dels més petits. El teatre, tanmateix, és l´art més proper al poble. Qui, sinó, era la gent que omplíen els immensos teatres grecs i segueixen omplint els localets de fireta dels Centres Culturals? La vaga de les lisístrates que va inventar Aristòfanes, no va acabar amb les guerres; però potser va obrir un camí, una consciència, qui sap si una metàfora. M´agrada glosar el fet. L´Aristòfanes em tusta l´espatlla i em diu, entusiasmat, que ell també hi era, amagat entre la roba estesa, i que darrera la feina ben feta de les actrius havia vist una directora que va modelar els personatges, actriu per actriu, com si fossin de plastilina. Aristòfanes és un comediant, però exulto amb ell.

 

                                                                                                                           martiolaya  

   Gualba, la de les mil veus, fa anys que canta amb menys empenta. Les mil veus ja són ben  poques; però després d´un hivern com el que tot just hem deixat enrere, segur que l´abril i el maig sentirem com dringa l´aigua.  Amb tot, i encara que està plovent quan escric aquestes ratlles, ja es sap del cert –ai,las!- que l´aigua no sols a Gualba no cantarà amb mil veus, sinó que escasseja cada vegada més arreu del món. Hi ha qui diu, i deuen ser gent molt entesa, que la propera gran guerra mundial serà conseqüència de la manca d´aigua a molts països explotats secularment per colonitzadors de variat pelatge.

   Cal ser optimista. O buscar patrones com la Moreneta que salvin de morir de set

de càrrec un Conseller que, s´ha de reconèixer, va maldar tot sol per trobar solucions, algunes ben pintoresques,  al problema de la sequera que havia deixat eixuts pantans i rius de Catalunya. El Conseller, que te nom de rei mag i potser per això te vara alta en la qüestió d´aconsenguir miracles, ara assaja perllongar els bons resultats d´una tongada de nevades, ben be tres anys. Els que entenem ben poc de moltes coses i per tant gaire res de pluges, desgels i aigües freàtiques, ni de com fer-ho per disfrutar d´un bé tan escàs, ens fa pànic pensar que el Conseller (malgrat la  milionada que diu que porta gastada, i no només en ciris, tot s´ha de dir), potser en prou feines en sap una mica més que nosaltres i pensa que els nens venen de París.

 

                                                                                                                           martiolaya         

Hi ha botigues –botiguetes- de les que no se´n pot dir sabateries; però tothom en diu “Cal sabater”. “Anirem a cal sabatar –diem- i posarem talons i mitjes soles a aquestes sabates”; i quan anem a la sabateria és per comprar-hi sabates noves. En parlàvem no fa gaire, de sabaters i els seus patrons. Amb tot, els que adoben sabates, dits també ataconadors, disposen d´espais tan petitets que gairebé no se´n poden dir botigues. A Sant Cugat n´hi ha uns quants. Ara, que estem de crisi, un dia hi pots portar un parell de parells de sabates de senyora, aquelles sabates negres d´anar a casaments, o les botes de muntanya amb els talons gastats; i el bon sabater s´ho mira i remira, fa algún comentari sobre la qualiltat del material, i va sumant mentalment: “tant de posar talons nous, tant de tapetes, enganxar una sola, ui! cosir un tros de pell…li canvío els cordons?” I et fa un preu enraonat. “Tot plegat, 19 eurus”. Quan al cap de pocs dies reculls l´encàrrec, t´adones que les sabates semblen gairebé noves i que ´podran tirar una bona temporada; noves, costaríen deu vegades més! (Sol haver-hi un cartellet a la porta demanant que els encàrrecs es recullin quan toca, que l´espai és tan petit!).

Els ataconadors comparteixen, sembla, els mateixos patrons (Crispí i Crispinià) de les sabateries; però potser els convindria –si existís al santoral- un Crispianet amb bones mans i el cap clar per valorar les feines.. Vaja, que no necessiti “informes externs”, que sempre encareixen les operacions!

martiolaya

La publicitat dels partits polítics, de forma escrita, parlada, dibuixada, en cartells o pancartes, cridanera o subliminar, és present d´uns anys ençà en la vida política dels catalans. I benvinguda sigui, que vam estar llargs anys amb la publicitat dirigida només a major glòria, pompa i pleitesia d´un règim dictatorial. Dit això, i fent d´observador proper d´anada en el retrobament de la democràcia i de tornada pels camins de la decepció (l´amic Sobrequés en diu, rient per sota el nas, “lapsus de la democràcia”) cal convenir que se´n fa un gra massa: uns –el o els partits que estan en el poder- acaparant els ressorts publicitaris i destinant diners públics a sufragar el cost de la seva publicitat, i els que estan a l´oposició (posicions intercanviables en el temps, prou que se sap!) queixant-se amargament de que s´estigui fent així, reivindicant i exigint (aquest verb exigir en coses de política!) que els medis, potser motejats interessadament de pro-oposició per uns i de pro-governamentals pels altres, els donin espai ´per manifestar les seves opinions contraposades.. I més val passar de puntetes sobre allò dels clatellots i escopinades a l´hora del nomenament de càrrecs influents en aquest camp. Es comença a bellugar la cosa de les properes (¿) eleccions i uns i altres esmolen les eines. I això passa o pot passar, en el paper que a cadascú li pertoca de manaia o d´opositor i amb més o menys descaradura, igual a la ciutat del Fòrum que a les envistes de Torre Negra. Ull viu!

martiolaya

   Com més serem més riurem. Em vaig apuntar a la colla dels bloquers fa cosa de sis mesos, quan ja feia anys que estava ben clar què era i per què servia la parauleta (fos acabada en “c” o ho fos en “g”). Que quedi clar que jo vaig optar per la “c” sense entrar en consideracions filològiques.  I si hagués de raonar la meva decisió diria que fou per insint i instantànea: m´entrava pels ulls la paraula bloc (perquè podia entendre el bloc per a fer-hi notes o el bloc de pedra camí de Puigpedrós…) i això no em passava amb la paraula blog, que em sòna més estranya. Veig que un bon amic a qui respecto de debò, amb el que només he parlat per telèfon i dirigeix la revista “Llengua Nacional”, defensa la “g” de Girona i no la “c” de Catalunya. I ara sé que hi ha d´altres persones –també hi tinc amics, en el grup”!- que no es pot dir que siguin pàrvuls ni analfabets, i que opten per la “c” de cara a la més o menys propera inclusió de la parauleta en el diccionari (el del IEC o el de la EC?) Es barallin  pas, que no val la pena! Per la meva part, com que veig que la cosa està encara “sub judice”, no he d´incordiar gens ni mica, ni penso enviar cartes a directors de diaris apostant per una o altra postura. Seguiré amb el meu BLOC de notes, així, clar i català. I si un dia arriba un consens enraonat,  posin el que posin en el normatiu, em sotmetré a la norma sense rondinar gens ni mica. Clicada solemne de bloquer submís.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèvia