BLOCDENOTES

   M´agradaria que capigués a la glosa d´avui, calurosa, festiva i alegre, tota la ,joia de l´estiu. D´un estiu que per tradició popular comença  justament per aquestes dates de la Pentacosta, cinquanta dies després de la Pasqua de Ressurrecció i en el dia què mani la lluna. N´he parlat tants cops, de parula o per escrit, d´això de la lluna que fa canviar els díes de commemorar  festes, que avui ja no vull parlar-ne. Enguany, algunes festes pròpies de finals de maig coïncideixen amb la Pasqua granada i podem barrejar aplecs tradicionals propis dels darrers diumenges de maig i els de dilluns de Pasqua (com el que es celebrava a l´ermita del terme de Vilanova de la Roca, amb”gran gentada de la pagesia vallesana” i algún topònim, “Quitèria”, ben conegut a Sant Cugat; o el de Montgrony, amb solemne ofici dit del comú perquè hi van poble i autoritats i aquèstes i la clerícia hi fan un  dinar comunal). Hi havia llocs a Catalunya que per Sant Corneli, ja el 2 de juny, cremaven un ninot que portava el nom del Sant, a semblança dels molts que es cremaven, i encara es cremen, a Europa, pressagi  de Sant Joan, equinocci d´estiu i nova confirmació de que seguíem costums d´arreu i d´origen agrari. I des de molt abans de que les festes fossin manegades a gust i ganes del Vaticà. En celebracions ningú ens guanya. A Catalunya celebrem Sant Jordi, petits i grans, en hores lectives i díes feiners; semblantment,  celebrem una victòria del Barça a Roma.

                                                                                                                           martiolaya

   Vaig llegir el text d´aquest títol, entrecomillat, perquè formava part d´una frase dita per persona entrevistada en  un  diari. Persona molt influent en el món de les relacions entre pobles i nacions. Però, ho he de reconèixer; això de la causalitat (d´abast universal) i més que la petransició (propera en el temps, lloc i circumstància) em va fer mirar el diccionari abans i tot que el context de l´entrevista no em portés  pel camí de la comprensió més fàcil:(“influx de la causa en l´efecte i la relació que en resulta…”.Fins i tot la segona accepció fora acceptable si el “resultat d´un fet delictiu perquè hi hagi responsabilitat…” es podés substituír per un fet injustament considerat fora de llei). En aquest sentit, em ratifico en el principi de que la legalitat sovint pot entrar en contradicció amb la justícia. Pel que fà a la pretransició, a Catalunya aquest “pre” fou tan  llarg en  el temps com la llarga dictadura. Tinc damunt de la taula el llibre de Joaquim  Ferrer “Josep Tremoleda, Plantar cara a la por”del que he parlat fa poc. L´esboç biogràfic de l´amic és un compendi de causalitat davant d´una transició tan  etérea, que costava imaginar-la de fet i de dret. Era la causalitat de les classes clandestines de català, l´edició de discos de sardanes, les gramàtiques de català, la fundació d´un “Cavall Fort” que encara cavalca, estimular el teatre i el cinema parlats en català, conéixer gent d´arreu, relacionar-se amb gent, implicar la gent en objectius engrescadors, i treballar amb la gent, tots a l´una, amb causalitat compartida.

                                                                                                                           martiolaya

   Abans d´ahir em va telefonar l´August. Fa anys que ens coneixem i som amics des de quan estudiàvem i encara ens faltava molt per a ser Professors Mercantils i més encara Censors Jurats de Comptes; però ja ens agradava exercir la crítica en els temes de conversa. Un exemple: teníem un professor procliu a la brega dialèctica i, quan ens marcava un exàmen per a un  dia determinat, organitzàvem, abans d´entrar a classe, una tàctica dilatòria; un de nosaltres s´ho feia venir bé per aludir a una notícia del diari, cosa que sovint feia saltar el bon professor (en castellà, ep,que estàvem en època franquista): “però usted aún crée en lo què dicen los periòdicos?”. I es feia l´hora sense parlar d´exàmens ni de res que s´hi assemblés…Pensareu:”Però si l´August Algueró és músic!” I teniu raó; però també és cosí de l´amic que em va trucar abans d´ahir, i que tenia un oncle que es deia Manel, que vivia a l´escala on ,jo vivia els primers anys de casat i que va morir deu fer mig segle… I que l´August Algueró músic, el que vivia i viu a Madrid, era net del tal Manel, bon veí i bon amic. I que va venir a l´enterrament la que llavors era la dona del net August, la Carmen Sevilla famosa i televisiv (Ah! Això ja es posa interessant, oi? No és alló dels Jocs Florals restaurats en temps de guerra, de quan els espanyols anaven a matar moros a costa de fadrins voluntaris…). Amb l´August que no és músic i que fa anys que som amics, quan  parlem parlem de tot i no sempre de temps passats. Ens interessa el futur i sempre –professió a banda – hem maldat per millorar-lo.

                                                                                                                           martiolaya

   Finalment, m´he decidit a preguntar-ho. Prou que ho sé que tot està escrit i que les coses es fan com s´han fet sempre. Preguntar-ho no pot semblar altra cosa que desinformació  per part meva, imperdonable.  O ganes de crear confusió. O de fer creure que baixo de l´hort. O que em faig gran i no hi toco. O que vaig amb el lliri a la mà (quina?), però amago l´ou. Ara, i peti qui peti, he decidit preguntar-ho en veu alta; això sí, en el clos familiar: “Com m´ho podria fer per votar junts en Tremosa, en Junqueras i en Romeva?” No m´enteníen: “Què vols dir, “junts”? Són de partits diferents!” He hagut de raonar la meva atzagaiada: és que no vull votar partits: els tres són joves, els tres tenen estudis universitaris, els tres són catalans i catalanistes, tots tres saben fer pedagogia dels seus coneixements i dels seus ideals…He glosat d´altres aspectes positius de cadascún d´ells i he posat èmfasi en allò de que tenen una visió moderna i pràctica de la política. Romeva, en el Parlament europeu, ja ha estat distingit pels seus col·legues d´altres països com el que més ha treballat i s´ha distingit en la seva feina. (D´aquest, ademés, i també és un argument vàlid, sóc amic de son pare…) La meva vehemència deu haver estat convincent, perquè m´ajudaran en la dèria i votaran amb mi: una (no diré graus de parentesc, que el vot és secret) votarà en Junqueras, un altre en Romeva i han deixat per a mi en Tremosa. Ara semblarà que porti un lliri a l´esquerra i un altre a l´altra mà; però he posat el nas en una dèria i em sento d´allò més centrat.

                                                                                                                          martiolaya   

        Prop de seixanta anys enrere, el nom de los Castillejos era present en la vida de molts estudiants catalans i d´alguns que compaginàvem (no ben bé a desgrat, però sí amb merma d´aprehendre coneixements), que treballàvem i estudiàvem a la  vegada. Era un  campament prop de La Mussara, al Tarragonès, amb  les Borges del Camp i Reus devall de la muntanya. S´hi  havíen  de passar dos estius, i després sis mesos on et toqués, en substitució del servei militar dit normal. No es tracta d´explicar la ridiculitzada batalleta de la mili de l´avi. Es tracta de seguir les mateixes pautes de les tres gloses anteriors: aquells anys (1859-1860) de la Restauració dels Jocs Florals que coïncidiren  amb  la Guerra d´Africa. Prim en fou l´heroi, amb els catalans voluntaris molts dels quals hi van deixar la pell. Los Castillejos fou una de les seves batalles tri.omfals. Potser per això, essent Prim de Reus, a l´hora de batejar el Mas dels Frares com a Campament militar li van posar el nom que li van  posar. Doncs veureu que en els Jocs del 1860 s´hi van premiar Victor Balaguer (englantina, “Los voluntaris  catalans” lema “Teneo te Africa”) i Joaquim Rubió (englantina atorgada per decissió personal del Governador Civil, a “Los catalans en Africa” lema “La sanch de nostra rassa bull encara en las venas dels nous almogavers”). Aquell Governador Civil que parlava de “hombres de ciencia” (potser li sonaven Monturiol, els camins  de ferro i la industrialització del país) va cloure l´acte amb  breus paraues “en lo idioma oficial”.

                                                                                                                           martiolaya

    Una avantatja de penjar el bloc a sol i serena, és que ningú et pot posar tres signes d´admiració en lloc de les tres vocals majúscules o canviar-te un mot arcaic. Altrament, sovint t´adones que has publicat gloses amb badades de tota mena i enyores algú que et fes esmena prèvia.  És la tercera vegada  que toco el tema dels Jocs i sóc conscient  d´haver entrat en una exposició de coses de dubtós interès general. Però no us en refieu, que puc criticar aquell Diccionari Enciclopèdic Salvat de quatre volums on, en el primer d´aquests volums, surten els artistes catalans amb nota biogràfica identificant-los com a tals  (p.e.: a l´Aurora Bertrana li diuen “escriptora catalana”); mentre que en els altres tres volums els qualifiquen com “escriptor espanyol en llengua catalana”…I també criticar-lo perquè, publicat l´any 1968, en parlar dels Jocs Florals acaba l´entrada dient:“es van continuar de manera ininterrumpuda fins a l´any 1936”. Dels Jocs de l´exili, ni piu. I per a cloure la glosa amb deix de xerrada irònica, veureu que  l´edició del 13 de maig de 1860 fou presidida pel Governador Civil que va fer un discurset, en castellà, curtet i macarrònic, on va parlar (estranya confusió!) de la “patriòtica  inspiración de los hombres de ciencia dedicados a restablecer…” (es deuria referir, profèticament, als Enginyers de Comunicacions?). No oblidem que entre la primera i la segona edició dels Jocs que es restauraven, va esclatar la Guerra d´Africa on hi van  morir centenars de voluntaris catalans. Demà, filarem Prim.

                                                                                                                           martiolaya

   Un cop t´hi poses, és difícil d´aturar la glosa en l´espai ben mesurat de divuit ratlles. Mesura en la intenció i generositat en els comptes, si vé al cas. En  els Jocs Florals, tant com flors i violes, sempre hi ha hagut autoritats encopetades i  reines de la festa enfarbalanades, però sempre també això que en diem política i que sovint és un doll inesgotable de mala bava i tripijocs. L´amic que sap un munt de coses, però les explica de tard en tard (i per això li afanen idees i li silencíen fets o documents d´importància que ell ha descobert, traduït i publicat abans que ningú) va insinuar un dia que els Jocs de Sant Cugat de l´any 1907, foren uns Jocs amb marro, utilitzant una expressió ben ´poc verdagueriana.. La història dels Jocs Florals de Catalunya te l´origen en el Consistori de la Gaya Ciència de Tolosa (1324). L´arribada del segle XIX i el Romanticisme reviscolaren la idea de restaurar els Jocs. Fou l´any 1859. El dia primer de maig va fer 150 anys. El primer any de la restauració, els Jocs foren presidits per l´Ajuntament Constitucional. Les distincions principals correspongueren a Isabel Villamarti (de la que no en trobo referències), Dàmas Calvet (un dia en parlarem) i Adolf Blanch del que tampoc en sé gaire res. M´hauria agradat tramnscriure algunes frases dels discursos de ritual i en els que suposo que es deuríen donar les gràcies, servilment, als que permeteren jugar a fer versos escrits en català… Poso mesura en les formes; pel que fà a l´intenció, em reservo una tercera glosa.

                                                                                                                           martiolaya

    Quan la llarga nit de la dictadura franquista i sobre tot les primeres dècades; quan anaves deixant de ser un noi i amb l´edat s´obríen els ulls a tantes coses i algunes d´elles eren  prohibides o senzillament amagades a la curiositat dels joves, sovint ni tan sols trobaves persones que et podessin informar o alliçonar. Moltes vegades, tractar d´aconseguir-ho era un risc tant per a qui buscava com per a qui es prestava a fer-ho. Comportava perills. La por anorreava i les famílies teníen por. Per aquesta època el nom de Jocs Florals sonava com a concurs literari que es feia a l´exili i on  alguns amics o coneguts hi havíen guanyat premis. Transcric del llibre de Joaquim Ferrer “Josep Tremoleda – Plantar cara a la por”. Pòrtic 2008: “El 1960 Tremoleda participà en els Jocs Florals que aquell any se celebraven a Buenos Aires. Optà al Premi Ramon Llull (…) al millor treball glossant la unitat històrica dels països de llengua catalana. Tremoleda hi envià un assaig titulat Visió històrica dels Països de llengua catalana que havia intentat publicar a Catalunya i que la censura havia retornat prohibint-ne l´edició. Josep envià als Jocs el mateix exemplar que havia estat rebutjat, encara amb les anotacions del censor…” (Ferrer ho extreu del llibre de Josep Faulí “Els Jocs Florals de La llengua catalana a l´exili, 1941 – 1977”). Enguany ha fet 150 anys de la Restauració dels Jocs. I si algú espera que entre tants guarismes em  despengi de nou amb aquells Jocs Florals de Sant Cugat de  1907, s´equivoca. Poser demà, i encara si vé a tomb.

                                                                                                                           martiolaya

    La crisi no és cosa per fer-hi broma. Ni de parlar-ne massa. Conec gent que els molesta i fins i tot menystenen l´abast i conseqüències d´una circumstància que afecta tot el món. Hi ha mitjans que aporten el seu granet de sorra amb programes o reportatges especials sobre les mil maneres de sobreviure a la crisi: estalvi d´energia, aprofitament de mobles vells, les avantatges d´anar a peu, gastronomia barata… Per aquí deu anar la cosa, quan un grup de cinc experts en la matèria ens suggereixen, en un diari d´avui, disfrutar d´una “pàrcela gastronómica andaluza en  pleno corazón de Barcelona”. No vull entrar en detalls, i menys encara escriure noms de lloc o de persones. Sí que avanço, per si de cas, que el glosador que signa el bloc és expert de fa molts anys en cuina andalusa, perquè la iaia era andalusa i guisava a casa, quan jo era noi,“gachas, migas, ajo, sopa de boquerones, gazpacho…”. Curiosament,  en parlàvem l´altra dia compartint viatge a peu dret en un tren que anava de Sant Cugat a Barcelona,  compartint també el dret de ser catalans bo i tenint tots dos arrels andaluses. Bé, doncs; a allò que anàvem de la broma del diari: “la autèntica cocina andaluza” es pot trobar per un “precio medio, sin vinos, de 50 euros”. Pel que expliquen, més val saltar-se´l, el vi, que el guarden “a temperatura ambiente, sin refrigerar, en posición verical…”(Uix, quin fàstic!) Això sí: avisen, amb  lletra més vistosa, que hi ha salons per a celebracions familiars.  Au, pentineu els nens i convideu la tia rica, que potser farà el gest…

                                                                                                                           martiolaya

   Una cosa porta l´altra; i si tornem a ser divendres i el veiem rialler de bracet del dijous sandunguero i el dissabte molt més festiu que feiner, vull ampliar la glosa  del MNAC, del Joaquim  Folch i de la Doctora Montserrat Pagès (tan enamorada de la seva feina) amb sensacions pròpies de qui ha passat bona part de la seva vida prop d´allò que en dèiem “exposició”, i mai Montjuic, si no era per identificar el cim  de la muntanya i el seu castell. De fet, per la gent del carrer, al menys els ciutadans més joves que havíem nascut amb l´ajardinament de la muntanya,“l´exposició” comprenia des de les Torres Venecianes (mai  anomenades així per la gent), el passeig central amb aquella mena d´espàrrecs que, en encendre´ls, podíen canviar de colors, i escales amunt, passant pel surtidor, arribar al “Palaunacional”. Però no sempre entràvem per la “Plaçaspanya” (també dita així, com si fos una sola paraula); molts cops ho fèiem des de Sants, La Bordeta, Gran Via i muntanya enllà fins al “Cavall de ferro”. Pocs noms propis més: el “Poble Espanyol”,“l´Estadi”, el “Teatre Grec”…El Palau Nacional el van  inaugurar quan  la  “Exposición Internacional de Barcelona” de l´any 1929,  justament abans d´ahir va fer  vuitanta anys. Desseguida va formar part del plaisatge barceloní i, després d´obres de fonamentació i habilitació llargues i costoses, serveix ara per albergar un dels millors museus del món. Al menys pel que fa a l´art romànic. I quan  els arcs acabin en punxa, faré una  glosa gòtica.

                                                                                                                           martiolaya