De bon matí, decideixo no penjar el bloc pensat per avui. Canvío de glosa. Tampoc vull caure en l´oportunisme de sumar-me a una victòria esportiva de la que els diaris –encara no he sortit al carrer – en deuen parlar a dojo. Una cosa tan pueril com uns xicots carrent darrere d´una pilota i uns quants milers de persones que s´ho miren, criden, s´enfaden, xiulen i s´ecridassen entre ells; una cosa de la que sovint et desentens perquè penses que n´hi ha de més importants a debatre, et fa pensar en allò dels ´pobles, les tradicions dels pobles, els sentiments dels pobles… Bascos i catalans que comparteixen uns determinats sentiments, diria que ahir, amb  l´excusa lúdica d´un partit de futbol i potser sense proposar-s´ho, van fer una mena de referèndum (“votació directa del poble per a aprovar o no una decisió política d´especial trascendència”). Hi havia “decisió política”a dilucidar? Només samarretes de diferents tons, bufandes, banderes, ikurrinyes, boines i barrets? Quin equip va guanyar? El d´aquells que en acabar el partit cantaven i blandaven estris i draps com  si fossin teies enceses?. El d´aquells jugadors  de pell

fosca però amb sis nois del planter que saludàven el públic sense distinció de colors? O els xicots –tots de la terra, tots! –  que ploraven per no haver pogut donar al seu poblre l´alegria que es mereix? El futbol hi ha vegades que també és un  sentiment. El sentiment refrendat ahir per un  referèndum de milions de bascos i de catalans que des del camp i a través de milions de pantalles televisives empataven a alguna cosa que va més enllà dels seus clubs respectius.

 

                                                                                                                           martiolaya