El pugnaç Víctor Alexandre, en el seu discurs de dijous passat amb motiu de la 4ª Nit literària d´Omnium San Cugat i el lliurament del 8è Premi de Poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, va aludir als escriptors catalans en el sentit que no n´hi ha hagut mai cap que fos distingit amb un  premi Nobel. Que jo sàpiga, el que ho va tenir més a  prop va ser Guimerà. Però també, en  un  moment o altra, ha sonat el nom d´algún altre, com Miquel Martí Pol o fins i tot el nostre conciutadà Baltasar Porcel. Sempre ho van tenir difícil i ara, potser encara més. Es veu que el català té prohibit competir i, més encara, guanyar algún premi. L´any 1904 (1905?) explica Josep Miracle en la seva biografia d´Angel Guimerà (AEDOS,1958) que el nostre escriptor va estar a ´punt de guanyar el Nobel: “…Guimerà fou el candidat preferit l´any 1904 (…) la institució sueca desplaçà expressament a Barcelona un seu representant, el senyor Karl August Hagberg (…) saludà Guimerà com el Nobel de Literatura 1904…” Però quan Hegberg va retornar al seu país es va trobar amb la cosa pastelejada (“prestidigitació cancelleresca”, escriu Miracle) i el Premi va ser atorgat a l´espanyol José de Echegaray i al francès Frederic Mistral (encara bò que era un poeta occità!). Es poden dir més coses sobre Mistral. I, com a curiositat, d´un altre Mistral que també va guanyar el Nobel (1945), una xilena que es deia Lucilia Godoy i li feia gràcia signar com escriptora Gabriela (per d´Annunzio) i Mistral (pel poeta occità).

 

                                                                                                                           martíolaya