Fa unes hores, a TV3 i sota la batuta destre i gairebé coercitiva de la Mônica Terribas, es debatia el tema de la crisi. Es pretenia buscar solucions a problemes que ja existíen quan es va iniciar la llaga crisi. I doncs, quan va passar això? A on? Per què? Qui en va tenir la culpa? Va venir d´Amèrica amb allò de donar hipoteques molt per damunt del ´preu normal de la finca hipotecada? Això passava també a d´altres llocs tan propers com pot ser al costat de casa: tothom s´ha pogut beneficiar (beneficiar?) d´aconseguir una hipoteca pel 100% de la vivenda i el regal (regal?)  les despeses, els mobles i fins i tot el cotxet familiar. Tot plegat fa que l´operació sigui més gran, més important i més elevades les quotes amb interessos elevats sobre quantitats més elevades… Ho sento explicar, amb  més claredat que no faig jo, més gràcia i gesticulació entenedora, per gent que mai no surt a la tele: (“De fet, el  preu del meu pis és la xocolata del lloro; ja es veuria, si de cas i van maldades, a la subhasta a la baixa, com si fos xanguet de platja; és la meva professió, els meus ingressos, els meus estalvis, les meves despeses periòdiques domiciliades,  el que val! És la meva aportació durant tota la vida, en interessos i comissions. Cada mes i tota la vida, trinco-trinco!”). Com va dir molt bé en el programa que comento un  comunicant des de Sant Cugat,  sindicalistes, banquers, representants d´ssociacions empresarials i financers veníen els seus respectius productes al  preu, inflat,  de sempre. De moment, no ens en sortim.

                                                                                                                     

                                                                                                                           martiolaya