El carrer Sobirà i la Plaça del Monestir de l´antic poble de Sant Cugat ahir van  adornar la festa sabatina amb arrop, mel, confitures, formatges, coques,       embotits, herbes remeieres…Paradetes que feien flaire d´antigor. Potser d´antigor decorada amb pulcritut i ordre, com si fos un atrezzo teatral escollit amb sabiesa per a escenificar la tradicional Fira de Sant Ponç. Si de petit hi anava amb la mare (i recordo el carrer Hospital de Barcelona ple de gom a gom) ja de gran i casat ens portava a la Nuri i a mi, més endavant també a les nenes, olletes plenes d´arrop i de comentaris sobre la festa i el pas de l´any: receptes de cuina i records d´ungüents i vendatges, d´aigües de romaní o pomades de pètals de rosa… Ahir era dissabte. Bon dia per abocar l´adolescència de la ciutat petita -però que creix esbojarrada, treballadora i culta –  amunt i avall del carreró del poble gran que, des de la Plaça d´Octavià, puja pel carrer Major fins a l´antiga plaça Vella. Però Sant Ponç va ser dilluns, justament el dia en que la glosa es titulava “Aigua, sucre candi i aiguardent”, anunci  amb premonitories aromes de fessina i lloms de pell de llibres vells. Per a la glosa d´avui, no he gosat entrar a la “google”; però a la pàgina 587 del “Costumari Català” de l´Amades llegeixo (maig, 11): “Sant Ponç. Des de temps reculat que se´ns fa difícil de prrecisar, a l´església de Sant Cugat, del Rec de Barcelona, es venerava una image d´aquest Sant”. (De quan el record d´un poblet petit era din s d´una ciutat gran, vella i encisera).

 

                                                                                                                           martiolaya