Una cosa porta l´altra; i si tornem a ser divendres i el veiem rialler de bracet del dijous sandunguero i el dissabte molt més festiu que feiner, vull ampliar la glosa  del MNAC, del Joaquim  Folch i de la Doctora Montserrat Pagès (tan enamorada de la seva feina) amb sensacions pròpies de qui ha passat bona part de la seva vida prop d´allò que en dèiem “exposició”, i mai Montjuic, si no era per identificar el cim  de la muntanya i el seu castell. De fet, per la gent del carrer, al menys els ciutadans més joves que havíem nascut amb l´ajardinament de la muntanya,“l´exposició” comprenia des de les Torres Venecianes (mai  anomenades així per la gent), el passeig central amb aquella mena d´espàrrecs que, en encendre´ls, podíen canviar de colors, i escales amunt, passant pel surtidor, arribar al “Palaunacional”. Però no sempre entràvem per la “Plaçaspanya” (també dita així, com si fos una sola paraula); molts cops ho fèiem des de Sants, La Bordeta, Gran Via i muntanya enllà fins al “Cavall de ferro”. Pocs noms propis més: el “Poble Espanyol”,“l´Estadi”, el “Teatre Grec”…El Palau Nacional el van  inaugurar quan  la  “Exposición Internacional de Barcelona” de l´any 1929,  justament abans d´ahir va fer  vuitanta anys. Desseguida va formar part del plaisatge barceloní i, després d´obres de fonamentació i habilitació llargues i costoses, serveix ara per albergar un dels millors museus del món. Al menys pel que fa a l´art romànic. I quan  els arcs acabin en punxa, faré una  glosa gòtica.

 

                                                                                                                           martiolaya