Una avantatja de penjar el bloc a sol i serena, és que ningú et pot posar tres signes d´admiració en lloc de les tres vocals majúscules o canviar-te un mot arcaic. Altrament, sovint t´adones que has publicat gloses amb badades de tota mena i enyores algú que et fes esmena prèvia.  És la tercera vegada  que toco el tema dels Jocs i sóc conscient  d´haver entrat en una exposició de coses de dubtós interès general. Però no us en refieu, que puc criticar aquell Diccionari Enciclopèdic Salvat de quatre volums on, en el primer d´aquests volums, surten els artistes catalans amb nota biogràfica identificant-los com a tals  (p.e.: a l´Aurora Bertrana li diuen “escriptora catalana”); mentre que en els altres tres volums els qualifiquen com “escriptor espanyol en llengua catalana”…I també criticar-lo perquè, publicat l´any 1968, en parlar dels Jocs Florals acaba l´entrada dient:“es van continuar de manera ininterrumpuda fins a l´any 1936”. Dels Jocs de l´exili, ni piu. I per a cloure la glosa amb deix de xerrada irònica, veureu que  l´edició del 13 de maig de 1860 fou presidida pel Governador Civil que va fer un discurset, en castellà, curtet i macarrònic, on va parlar (estranya confusió!) de la “patriòtica  inspiración de los hombres de ciencia dedicados a restablecer…” (es deuria referir, profèticament, als Enginyers de Comunicacions?). No oblidem que entre la primera i la segona edició dels Jocs que es restauraven, va esclatar la Guerra d´Africa on hi van  morir centenars de voluntaris catalans. Demà, filarem Prim.

 

                                                                                                                           martiolaya