M´agradaria que capigués a la glosa d´avui, calurosa, festiva i alegre, tota la ,joia de l´estiu. D´un estiu que per tradició popular comença  justament per aquestes dates de la Pentacosta, cinquanta dies després de la Pasqua de Ressurrecció i en el dia què mani la lluna. N´he parlat tants cops, de parula o per escrit, d´això de la lluna que fa canviar els díes de commemorar  festes, que avui ja no vull parlar-ne. Enguany, algunes festes pròpies de finals de maig coïncideixen amb la Pasqua granada i podem barrejar aplecs tradicionals propis dels darrers diumenges de maig i els de dilluns de Pasqua (com el que es celebrava a l´ermita del terme de Vilanova de la Roca, amb”gran gentada de la pagesia vallesana” i algún topònim, “Quitèria”, ben conegut a Sant Cugat; o el de Montgrony, amb solemne ofici dit del comú perquè hi van poble i autoritats i aquèstes i la clerícia hi fan un  dinar comunal). Hi havia llocs a Catalunya que per Sant Corneli, ja el 2 de juny, cremaven un ninot que portava el nom del Sant, a semblança dels molts que es cremaven, i encara es cremen, a Europa, pressagi  de Sant Joan, equinocci d´estiu i nova confirmació de que seguíem costums d´arreu i d´origen agrari. I des de molt abans de que les festes fossin manegades a gust i ganes del Vaticà. En celebracions ningú ens guanya. A Catalunya celebrem Sant Jordi, petits i grans, en hores lectives i díes feiners; semblantment,  celebrem una victòria del Barça a Roma.

 

                                                                                                                           martiolaya