Mai 2009


     A la Fundació Folch i Torres li pertoca investigar i propagar la personalitat artística dels cinc germans Folch i Torres ( Manuel, Josep Maria, Lluís, Ignasi i el més jove, Joaquim) Cadascun d´ells amb destacada dedicació en diversos camps de la vida cultural catalana entre derreríes del segle IXX i fins l´any 1963, quan morí a Badalona  “el museòleg, historiador i crític d´art Joaquim F. i T., format a Llotja (1904) i als Estudis Universitaris Catalans”. Això d´avui vol ser una glosa breu i  ni pot ni vol anar més enllà de la pinzellada biogràfica propiciada, com altres vegades,  per aniversaris, efemèrides o fets lligats amb l´actualitat més o menys mediàtica. Ahir,  components del Patronat de la Fundació i uns quants amics, vam tenir l´honor de visitar, en el MNAC,  la secció d´art Romànic amb la docta guia de la seva Conservadoa Montserrat Pagès, que va corroborar, des dels seus coneixements, activitat diària i contacte amb documents encara inèdits, la decisiva actuació de Joaquim Folch en la part executiva de recuperació per als nostres Museus d´importantíssims murals i taules romàniques que s´estàven expoliant, i també en les complexes gestions que en el transcurs d´alguns anys va comportar la comesa. Per raons òbvies, aspectes com la  pèrdua dels seus càrrecs del 1926 al 1930 (recordem l´Exposició Internacional de l´any 1929), no han  merescut mai cap relleu mediàtic, si bé es fan constar, practicament sense comentaris, en enciclopèdies i estudis especialitzats de poca difusió.

 

                                                                                                                           martiolaya

    Passa  tan depressa el temps, que he decidit glosar una fita d´entre les coses que passen en  el transcurs dels díes, de les setmanes, dels mesos i dels anys. I glosar-la avui, perquè de tan ràpid que passa, el temps, corro el risc de que fugi si la deixo per demà. Per exemple –se´m fà difícil d´explica d´altra manera –  per mi, d´un temps ençà, cada dia per altre és divendres. Us passa, a algú? Avui mateix, de bon matí ja començo a proclamar: demà passat, tornem a ser divendres. I així, cada setmana. Ja ho dèien els pares i jo em pensava que allò que dèien  no tenia ni cap ni centener: com més anys passen, més depressa passa el temps! Però ho vaig començar a pensar, de mica en mica, a mesura que, no tant de mica en mica, anaven caducant els fulls del calendari. No em  poso ni romàntic, ni nostàlgic, ei! Que al cap i a la fi, el divendres és un  dia ben bonic, és l´escurça-setmanes dels díes, el que més olor fà de diumenge i el que arriba de bracet entre els dos díes més xulos: el dijous de l´arròs i els globus i el dissabte de la que fou setmana anglesa i vam  veure transformar en  el  paradigma festiu del lleure.

   Tot això, dit a corre-cuita i per glosar, gairebé amb sorpresa, que demà hauran passat duescentes cinquanta jornades des que vaig decidir fer un bloc diari, penjar-lo,  i dei-xar-lo exposat a sol i serena. No són ganes de tocar campanes. Tal dia farà un any i llestos! Però goso assegurar que el tal dia està al caure.

 

                                                                                                                          martiolaya

 

 

M´adono que no sóc sol en manifestar sense embuts que estic ben tip de que les etiquetes de dretes o d´esquerres serveixin per a dividir la gent en dos fronts delimitats i ensinistrats per barallar-se els uns contra els altres.  I per un  motiu que es vol presentar com a trascendent, vital i  decisori i que ben mirat no va més enllà d´això: la conveniència, per ells,  d´anar uns etiquetats de dretes i els altres d´esquerres; intercanviables, alguns.  Molts, ben alliçonats en el dilema, creuen a ulls clucs que Déu…(ai, no, que són agnòstics!) Millor dit, doncs: creuen que han nascut d´esquerres; i d´altres (ara sí, que van a missa) Déu els ha fet de dretes. Per mi i per molta gent (i a Europa encara més, que sempre van per davant nostre en això de deixar enrere les polítiques tradicionals caduques i anar per feina) això de les etiquetes destres i sinestres serveix per  identificar, bàsicament, uns quants que manen, governen i pretenen educar amb doctrines fallides ja fa molts anys. I enfrontats amb ells, d´altres amb idèntiques pretensions que aspiren, des de l´oposició, a remenar també les cireres. Amb diferent etiqueta, és clar. La política dels polítics vol ser tan classista que a mi em revolta: fins ara he votat sempre –i mai no he dit que sempre ho seguiré fent- un partit gratuitament etiquetat com de dretes; però no vull que ningú pretengui (he dit pretengui) insultar-me dient que sóc de dretes. Si som catalans per damunt de tot, en podem parlar assenyadament i deixar-nos (amb perdó) d´hòsties.

 

martiolaya

   Del músic català Albèniz se´n pot parlar cada dia i sempre bé. Però si t´encaterines en penjar cada dia una glosa, avui has de parlar necessàriament del centenari de la mort del músic. El 18 de maig de l´any 1909, moria al balneari de Cambo-les-Bains, a França, als 49 anys, Isaac Albèniz, pianista i compositor nat a Camprodon el 29 de maig de 1860. És d´agraïr que el costum de recordar i commemorar aniversaris ens ajudi a mantenir vius coneixements,  tradicions, o el record de persones. Albèniz no és un músic oblidat; categoria i prestigi a banda i sense entrar en  valoracions que seríen extemporànies, sí que voldria desviar-me pels camins circumstancials de fets històrics que poden ajudar o en ocasions gairebé ocultar, la biografia i les excel.lències dels artistes. A Albèniz, posem per cas, no el va enxampar, com a d´altres, la guerra del 36, en ple desenvolupament de la seva carrera artística; ni tan sols la Dictadura de Primo de Rivera va poder invalidar cap aspecte del gran músic català. En aquests temps de censures i persecucions a artistes catalans de tota mena, Albèniz ja era, reconegut arreu del món. La biografia del gran pianista  i compositor es densa i rica en matisos; com  ´per fer-ne un a película amb música seva de fons. A Madrid havia trobat un  protector que es deia conde de Morphy, aquell que tan va influír en  la carrera del jove Pau Casals. Podria fer tot un pom de gloses; però prefereixo repartir-les, una a una, encara que no coïncideixi amb el centenari de ningú.

                                                                                                                         

                                                                                                                           martiolaya                                                                                  

   El carrer Sobirà i la Plaça del Monestir de l´antic poble de Sant Cugat ahir van  adornar la festa sabatina amb arrop, mel, confitures, formatges, coques,       embotits, herbes remeieres…Paradetes que feien flaire d´antigor. Potser d´antigor decorada amb pulcritut i ordre, com si fos un atrezzo teatral escollit amb sabiesa per a escenificar la tradicional Fira de Sant Ponç. Si de petit hi anava amb la mare (i recordo el carrer Hospital de Barcelona ple de gom a gom) ja de gran i casat ens portava a la Nuri i a mi, més endavant també a les nenes, olletes plenes d´arrop i de comentaris sobre la festa i el pas de l´any: receptes de cuina i records d´ungüents i vendatges, d´aigües de romaní o pomades de pètals de rosa… Ahir era dissabte. Bon dia per abocar l´adolescència de la ciutat petita -però que creix esbojarrada, treballadora i culta –  amunt i avall del carreró del poble gran que, des de la Plaça d´Octavià, puja pel carrer Major fins a l´antiga plaça Vella. Però Sant Ponç va ser dilluns, justament el dia en que la glosa es titulava “Aigua, sucre candi i aiguardent”, anunci  amb premonitories aromes de fessina i lloms de pell de llibres vells. Per a la glosa d´avui, no he gosat entrar a la “google”; però a la pàgina 587 del “Costumari Català” de l´Amades llegeixo (maig, 11): “Sant Ponç. Des de temps reculat que se´ns fa difícil de prrecisar, a l´església de Sant Cugat, del Rec de Barcelona, es venerava una image d´aquest Sant”. (De quan el record d´un poblet petit era din s d´una ciutat gran, vella i encisera).

 

                                                                                                                           martiolaya

   Fa unes hores, a TV3 i sota la batuta destre i gairebé coercitiva de la Mônica Terribas, es debatia el tema de la crisi. Es pretenia buscar solucions a problemes que ja existíen quan es va iniciar la llaga crisi. I doncs, quan va passar això? A on? Per què? Qui en va tenir la culpa? Va venir d´Amèrica amb allò de donar hipoteques molt per damunt del ´preu normal de la finca hipotecada? Això passava també a d´altres llocs tan propers com pot ser al costat de casa: tothom s´ha pogut beneficiar (beneficiar?) d´aconseguir una hipoteca pel 100% de la vivenda i el regal (regal?)  les despeses, els mobles i fins i tot el cotxet familiar. Tot plegat fa que l´operació sigui més gran, més important i més elevades les quotes amb interessos elevats sobre quantitats més elevades… Ho sento explicar, amb  més claredat que no faig jo, més gràcia i gesticulació entenedora, per gent que mai no surt a la tele: (“De fet, el  preu del meu pis és la xocolata del lloro; ja es veuria, si de cas i van maldades, a la subhasta a la baixa, com si fos xanguet de platja; és la meva professió, els meus ingressos, els meus estalvis, les meves despeses periòdiques domiciliades,  el que val! És la meva aportació durant tota la vida, en interessos i comissions. Cada mes i tota la vida, trinco-trinco!”). Com va dir molt bé en el programa que comento un  comunicant des de Sant Cugat,  sindicalistes, banquers, representants d´ssociacions empresarials i financers veníen els seus respectius productes al  preu, inflat,  de sempre. De moment, no ens en sortim.

                                                                                                                     

                                                                                                                           martiolaya                                                                                                                                           

   El pugnaç Víctor Alexandre, en el seu discurs de dijous passat amb motiu de la 4ª Nit literària d´Omnium San Cugat i el lliurament del 8è Premi de Poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, va aludir als escriptors catalans en el sentit que no n´hi ha hagut mai cap que fos distingit amb un  premi Nobel. Que jo sàpiga, el que ho va tenir més a  prop va ser Guimerà. Però també, en  un  moment o altra, ha sonat el nom d´algún altre, com Miquel Martí Pol o fins i tot el nostre conciutadà Baltasar Porcel. Sempre ho van tenir difícil i ara, potser encara més. Es veu que el català té prohibit competir i, més encara, guanyar algún premi. L´any 1904 (1905?) explica Josep Miracle en la seva biografia d´Angel Guimerà (AEDOS,1958) que el nostre escriptor va estar a ´punt de guanyar el Nobel: “…Guimerà fou el candidat preferit l´any 1904 (…) la institució sueca desplaçà expressament a Barcelona un seu representant, el senyor Karl August Hagberg (…) saludà Guimerà com el Nobel de Literatura 1904…” Però quan Hegberg va retornar al seu país es va trobar amb la cosa pastelejada (“prestidigitació cancelleresca”, escriu Miracle) i el Premi va ser atorgat a l´espanyol José de Echegaray i al francès Frederic Mistral (encara bò que era un poeta occità!). Es poden dir més coses sobre Mistral. I, com a curiositat, d´un altre Mistral que també va guanyar el Nobel (1945), una xilena que es deia Lucilia Godoy i li feia gràcia signar com escriptora Gabriela (per d´Annunzio) i Mistral (pel poeta occità).

 

                                                                                                                           martíolaya

   De bon matí, decideixo no penjar el bloc pensat per avui. Canvío de glosa. Tampoc vull caure en l´oportunisme de sumar-me a una victòria esportiva de la que els diaris –encara no he sortit al carrer – en deuen parlar a dojo. Una cosa tan pueril com uns xicots carrent darrere d´una pilota i uns quants milers de persones que s´ho miren, criden, s´enfaden, xiulen i s´ecridassen entre ells; una cosa de la que sovint et desentens perquè penses que n´hi ha de més importants a debatre, et fa pensar en allò dels ´pobles, les tradicions dels pobles, els sentiments dels pobles… Bascos i catalans que comparteixen uns determinats sentiments, diria que ahir, amb  l´excusa lúdica d´un partit de futbol i potser sense proposar-s´ho, van fer una mena de referèndum (“votació directa del poble per a aprovar o no una decisió política d´especial trascendència”). Hi havia “decisió política”a dilucidar? Només samarretes de diferents tons, bufandes, banderes, ikurrinyes, boines i barrets? Quin equip va guanyar? El d´aquells que en acabar el partit cantaven i blandaven estris i draps com  si fossin teies enceses?. El d´aquells jugadors  de pell

fosca però amb sis nois del planter que saludàven el públic sense distinció de colors? O els xicots –tots de la terra, tots! –  que ploraven per no haver pogut donar al seu poblre l´alegria que es mereix? El futbol hi ha vegades que també és un  sentiment. El sentiment refrendat ahir per un  referèndum de milions de bascos i de catalans que des del camp i a través de milions de pantalles televisives empataven a alguna cosa que va més enllà dels seus clubs respectius.

 

                                                                                                                           martiolaya

   Miquel Costa i Llobera és el sacerdot i poeta que avui toca seguint l´ordre alfabétic de noms de carrers del barri de Coll Favà. Va néixer a Pöllença el 1864 i morí a ciutat de Mallorca el 1922, d´un atac de cor mentre predicava en el convent de les Monges Tereses. (Per si ´pot interessar algú, suggereixo de llegir la glosa de 19 de febrer “Poetes i ametller florit” on lamentava haver atribuït a Alcover les “Horacianes” de Costa). Es per això que m complau tornar a reproduïr el fragment del poema “·A Horaci” on Costa i Llobera, sense dir-ho literalment, defensa la paternitat i mestratge del llatí en  la nostra llengua. Costa havia participat (1906) en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Transcric:

 

                                                  …

                                                           tu que cenyires de llorer i murta

                                                                           doble corona,

 

                                                          ara tolera que una mà atrev ida

                                                          passi a mon poble la que amb tal fortjna

                                                          tu transportares al solar de Roma

                                                                          cítara grega.

 

                                                         Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes

                                                         fines la llengua de ma pàtria dura;

                                                         mes,  també noble hi  sonarà: ma pàtria

                                                                         filla és de Roma.

 

                                                        Filla de Roma per la sang, pel geni

                                                        clara i robusta com sa mare antiga,

                                                        guarda en ses terres per llavor de glòria

                                                                        cendra romana

                                                       …

 

    Hi ha més coses per explicar, i encara que el dia que ho faci no sigui dia 13, tornaré a parlar dels Jocs Florals de San Cugat de l´any 1907, de qui presidí el Consistori Ramon Picó i Campalans i del guanyador de la Flor Natural. Una curiositat: Costa i Llobera presidí els Jocs de Barcelona de l´any 1906 i els de  Girona de l´any 1908.

 

                                                                                                                           martiolaya

    Arran de l´incident provocat en  un  aeroport europeu per un  ministre ucraïnès i el seu fill, que anaven beguts i els van prohibir pujar a l´avió que els tocava, flueixen a la glosa casos flagrants d´abús de poder, prepotència i convenciment de preteses immunitats per a determinades persones. En el cas que evoco, el pare, a l´empara d´un passaport diplomàtic, es va negar de mala manera a passar el control d´alcoholèmia. I el seu país –talment altres països en casos semblants – treu ferro a l´assumpte volent-lo silenciar o dient, senzillament, que van arribar tard a aquell aviò que els tocava i van agafar el següent. Això recorda altres fets geogràficament més propers: obren judici a un pressumpte implicat en afers de milers de milions de pessetes (vull dir que porta anys de cua) i l´home alega, d´entrada, que el delicte ja hauria prescrit; es descobreixen irregularitats en la gestió d´alguns dels que maneguen el país (amb preteses “mans netes”, això sí)  i sovint la defensa consisteix en dir que els que manaven abans d´ell també ho  feien…. Les actituds aquelles del “usted no sabe con quien està hablando…” es veu que encara valen i “l´ordeno i mando” ´pot arribar a empaquetar despulles de compatriotes a l´altra part de món i marxar volant amb l´excusa de que ja les identificaríen en arribar a casa. M´adono que la part de glosa que parla de prescripcions demana pas a cops de colze; i penso que deixarè passar els díes, a veure si el seu dret també prescriu.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »