BLOCDENOTES

                        Oidà, com tira això de parlar dels néts i cantar les seves gràcies! Tot va ser desistir de seguir parlant de Sant Pere, (que a la nostra costa és més popular per pescador que per sant) i arribar-nos  la notícia  de que  la néta Clàudia cantava al Masnou la part de sopreno-solista d´una Missa de Haydn. Motiu? La festa major d´un poble. La tradicional Missa Solemne concelebrada comptava enguany amb el concurs del Cor Jove de l´Orfeó Català i la Coral de la Universitat Ramon  Llull.  Deixeu-me jogar amb les paraules. Una església tan gran com la de Sant Pere, del Masnou, plena a bessar, predisposa a cometre pecats venials de distracció: comptar el nombre de capellans (que eren setze mal comptats); veure en una església tan plena assistents respectuosos que no són habituals, però que a l´hora´de donar-se la pau ho fan amb  gest ampli i generós; la neta refila que és un  bé de Déu… I aquella metàfora de la pedra que representa  Pere em fa pensar en  el docte Ingres i en el dò de la veu, en els anys d´immmersió familiar musical i la ferma decissió, ja pràcticament assolida, de ser arquitecte: la pedra, la pedra dels  seus propis convenciments i voluntat plena de pujar l´edifici de la seva pròpìa personalitat… . Sant Pere em fa pujar a la barca i m´explica que el Mestre Lluís Millet va néixer en el Masnou l´any 1867. I li contesto que prou que ho sé, i que el primer cor que va dirigir va ser el de la Societat Coral La Lira de Sant Cugat del Vallès…cosa que haurà de merèixer una glosa el dia menys pensat. (Hi va haver penitència per als meus pecats de devoció distreta: el recorregut de El Masnou a Sant Cugat amb RENFE i transbord a l´Arc del Triomf, va ser infernal).

                                                                                                                           martiolaya

   Avui, diada de Sant Pere, acaba la festa major a Sant Cugat,  a gran nombre de poblacions de la costa, a algunes d´interiors (Reus,  un llogarret de Manresa i fins i tot aquell ´poblet pirenenc a la falda de la Tossa, Alp). A Sant Cugat havia començat divendres en caure la tarda, amb el pregó llegit per l´escriptor santcugatenc Carles Casajuana, guanyador del Premi Ramon  Llull 2009 de les Lletres Catalanes. Potser si que, havent-ne parlat ahir, avui hauria de canviar de glosa; però observo el mateix fenòmen que en les dites  “Festes de la Mercè” Festa Ma,jor de Barcelona, on cada vegada es deixa més de banda la “Mare de Déu” malgrat que quan va convenir als manaies  li van prendre el prilvilegi a la patrona “tradicional”, Santa Eulàlia, coneguda ara entre els amics i promotors de festes cilutadanes com “la Laia”. Amb tot, tampoc vull reblar el clau en allò de que les festes tradicionals que venen d´enllà dels segles, provenen de festes profanes: la sembra, les collites, el segar i el moldre, la verema, els solsticis en general…I el fenòmen, comprovat en  el diari setmanal de Sant Cuga és que en portada i lletres grosses, en  un  reportatge a fons de dues pàgines, en sengles columnes d´opinió (tres!) i en cinc pàgines d´Agenda, en prou feines si surt quatre o cinc vegades el nom  del sant patró. (Per cert, quan pengi aquesta glosa estaran començant les “Albades de Sant Pere”, segons que s´anuncia. Pensem-hi quan, la sequera que vé, post festum pestum ,invoquem Sant Pere perquè faci ploure. Ens dirà que “nonis”).

                                                                                                                           martiolaya   

   Ho sap tothom, no és profecia: La Nuri i jo vivim, ben contents i feliços, a la ciutat-poble de Sant Cugat. Aviat farà catorze anys. Avui és diumenge i demà Sant Pere exercirà de patró amb  solemne Missa Major i tot (que no és cap mal, ep, que la litúrgia de tota festa és bona encara que es tracti de l´aniversari aborrit de l´àvia o el sant, que diu no celebrar –però enyora- l´oncle conco que de tants anys que fa que viu “a la residència”a tothom sembla que hi va néixer). Per a d´altres afers festius, l´africà Cugat i el pagès Medir relleven el Pere pescador ascendit a cap d´una Església. Aquest any no ens movem de casa i  viurem a la nostra manera, limitada en forces i gustos, la Festa Major; altres anys ho hem fet a Alp, d´on també és patró Sant Pere, però havent de remenar tot sol les escadusseres cireres, sense el Medir treient faves d´olla ni la imatge del Cugat degollat bescambiable per uns quants doblers. Allà un concert, aquí una sardana, ara un tast de balleruca, després un gelat de cafè, estarem d´alguna manera presents en els dos aconteixements. Ens fa una mica de cosa, això sí, que a Sant Cugat vulguin embolicar-nos en això de la “festa B ESTIAL”. Deixem-ho´ en festa, si us plau: alegre, esbojarrada, participativa, generosa, amical, gent amb gent fent colla… Però, deixeu-m´ho dir i no insistiré: La qualificació  bestial  escollida em sembla, amb tots els respectes, d´un  populisme terminal. I amb això termino.

                                                                                                                           martiolaya

   Fou un dinar plàcid, concertat feia un mes i supeditada l´hora de trobada a l´acabament incert d´una visita mèdica. Cap exigència especial. Res no ens va obligar a canviar els nostres plans. Del centre quirúrgic al restaurant on ens teníen taula reservada, cap pressa ni exigència. Ens hauríem pogut auto-exigir puntualitat, però no va caldre. Vam fer tot el que teníem previst de fer, a l´hora també prevista. Repeteixo la paraula exigència,  perquè va sortir per uns moments en la conversa. Conversa entre tres: l´amic d´estudis –seixanta anys llargs d´amistat! – la meva dona i jo. Dinar parsimoniós. Estàvem en el mateix espai on un bon restaurant va substituïr no fa massa el vell «Finisterre», aquell que els anys seixanta i setanta era punt de trobada per tancar o embastar negocis. El nostre, de negoci, va ser fer durar la sobretala fins molt més enllà del cafè. La paraula exigència va sorgir en  la seva accepció laudatòria. Vam quedar que miraríem diccionaris en arribar a casa. ;La Nuri i jo ho hem fet: l´Alcover amic, el IEC contundent i precís, el de “l´Enciclopèdia” més càlid i ric en exemples…Per la meva part mantinc que si una cosa es fa amb  gust i satisfacció, fer-la no és cap exigència; i per complir en coses que es té l´obligació personal  de complir com a membres d´una societat organitzada, no cal autoexigir-se res; és cosa de complir-les i prou. No hi ha auto-exigència; si de cas, la saisfacció d´haver fet, senzillament, allò que cal fer.(Si un  dia torno al restaurant d´aquesta ´polèmica lingüística, no penso exigir de postres aquell arros amb llet superbiós; però el demanarè, si us plau, gràcies).

                                                                                                                           martiolaya

    La cultura d´elit, la  popular, la de minoríes, la cultura del vi, del menjar, de les pedres… La cultura que ningú no sap on ni com comença, on es troba, on s´acaba, si és de pagament o és gratis. Un fòrum de les cultures vacu i fatxenda es pot muntar amb una dotzena de rafals per a “fast food”,  una tarima per a “varietés” i fer pagar l´entrada . Per ser més precís, llegiu com ho motejava en un  article publicat en el “Diari de Sant Cugat”del dijous 23 de setembre de 2004: “…aquella cosa batejada com a Fòrum de les Cultures i més tard vestida amb els pantalons texans i la samarreta suada del fòrum a seques: plaça, soc, carrer o mercat”. Sense pèls a la llengua. Com passa el temps! Ara, tot això em va venir a la memòria  (sensu contrari, i perdoneu´la meva afecció al llatí)  en entrar en un cau de cultura que tenim a Sant Cugat i que ja el seu nom encandila:“Terra dolça”. I diré cultura  d´estar per casa,  -o de casa, per no semblar pejoratiu-  perquè` és la de casa, feta, pensada i treballada a casa, i oferta amb il·lusió a casa, compartint unes copes de xampany fresquet i presentant un  llibre per a nois i noies que es titula “ELS PETITS BALLADORS – El ball del Vano i el ram”), escrit per Rogeli Pedró i il·lustrat per Marta Balaguer. L´edició del llibre és una iniciativa de Profeslo (Promotora de festes locals). Autors i editors van  intervenir en  la presentació i fins i tot van  pujar a l´estrada petits dansaires espontanis que ballaven entre les cames dels seus pares la dansa intuïda dels petits balladors. La sala era plena de gom a gom. Tot d´una miraves al teu entorn i et trobaves la cultura.

                                                                                                                           martiolaya

Nat a Raiding (1811) i mort a Baireut (1886). Va ser nen prodigi tocant el piano, però la glosa és tan prima que no pot engolir gaires dades biogràfiques. Explicaré, si de cas,  que en una època de la vida de Liszt va sofrir desenganys amorosos, se li va morir el pare  i va voler fer-se capellà. Progressos i èxits artístics a banda, consta que l´any 1835 va fugir de Gènova amb la comtesa Maria d´Agouet, (coneguda en el món literari com a “Daniel Stern”). Després, una princesa, Sayn-Wittgenstein, va manar per un temps en el reialme artístic de Franz, i els seus poemes simfònics hi van sortir guanyant. A manca de divorci de la princesa amb el seu marit, la parella de fet se´n va anar en orris i, finalment, Liszt es va fer sacerdot amb dret a canongia. (Els diccionaris seriosos no recullen cap relliscada amorosa més; potser el “google”sí; però avui no vull mirar-ho). Ahir, nit boja de Sant Joan, parlava de Liszt com d´un  amic que un  dia em va convidar a sopar. La meva filla Albada i  la Mônica, amiga de tots dos, es van interessar un  dia per la seriositat de l´anècdota. Doncs, sí; Alavedra recull la dada: Liszt , en  ocasió d´un  concert al Teatre Romea on només hi érem deu persones , va fer un  breu exhordi i ens va convidar a sopar i escoltar el concert a l´hotel on s´hostatjava. Alavedra no s´ho va inventar; només va ampliar la cita on recollia el que va escriure Guy de Pourtalés (pag. 18 de la seva biografia de Liszt). Ara que ho penso: jo puc recrear-ho, encara que santcugatenc, erigint-me en portantveu d´aquells deu barcelonins del segle XIX que pel preu d un concert van sopar de gorra.

martiolaya

   És la revetlla de Sant Joan i encara és lluny la mija nit; el Pau i la Martina, els veínets del costat de casa, deu fer estona que dormen. Fa una hora, però, el Pau, que te quatre anys, ens explicava a la Nuri i a mi, a travès de la tanca de bardissa, com eren de boniques les fonts lluminoses que els havia encès son pare a l´altra banda del seu jardí, a l´espai enrajolat; i com de  fort petàven els seus petards: “Has sentit, Nuri?” i corria de nou, amb l´il·lusió de noves descobertes. La Martina, tan petitona, ha volgut veure, enlairada pels braços alcats de sa mare, com la Nuri i el Marti menjàven coca i teníen a prop una foguera petita dins d´un test. Amb la dona fèiem conversa i assajem comparances inútils entre Verdaguer i Sagarra. Ella, que va néixer la nit de Sant Joan de l´any de la proclamació de la República, a l´hora precisa dels prmers coets, es sap de memòria el “El ram santjoanenc” i no li fa cap qiuimera el Jacint Verdaguer que estimava les nines del Pirineu quan “la nit de Sant Joan posen un ram a la porta…” En donar titol a la glosa d´avui, m´adono que copío el d´un llibre de  Joan Alavedra i en fullejar-lo trobo Litz que m´hi espera convidant-me a anar a sopar. (Aquesta és una nit màgica i et recorda coses que et semblava haver oblildat). Reconstruïm entre dents aquella estrofa sagarrenca de la “Cançó del pasa cantant”: Si la nit de Sant Joan,/amb el riure no t´esveres,/si t´hi volen al voltant,/noia, deixa´t de fogueres;/passa cantant”. I jo tampoc vull pasar per alt un fet del dia: s´han cremat, a centenars de fogueres, centenars d´exemplars del Decret de Nova Planta. Demà toca Litz. I que segueixin cremant els decrets i qui els va dictar.

                                                                                                                          martiolaya

    Tradueixo del castellà: “…tenia que buscar un altre lloc i el vaig trobar a Sant Cugat del Vallès (Passeig de Valldoreix, 51) en una torreta pobre i divertida (…) La casa quedava tan a prop del tren que tremolava des dels fonaments a la teulada cada mitja hora (…) L´exterior tenia els seus tocs de fantasia: un safareix amb tanca de xiprers… unes palmaretes enanes, un taronger, un cirerer i una figuera en un hort de quatre pams… un  arbre de l´amor literalment preciós i roses de tota mena i colors”. I segueix la descripció acolorida i poètica d´una casa que el poeta i polític Dionisio Ridruejo va ocupar quan vivia a Sant Cugat (I945). En el seu llibre “Casi unas memorias” es parla de personatges d´aquella època i també de tots colors: Sagarra, Serrano Suñer, Ferran Soldevila, Torrente Ballester (el que va clamar a Salamanca a favor d´uns drets de conquista), Bergamin, Jordi Rubió… Ridruejo va evolucionar des del seu ideari falangista de primeríssim nivell a demòcrata, des de Cap de Serveis Nacionals de Propaganda (1937 –1938) a fundador l´any 1974 del partit “Unión Social Democracia Española”.Havia nascut al B urngo de Osma l any 1912 i va morir a Madrid el mes de juny de l´any 1975. Això és una glosa i la vull fugaç i espontània; potser per això miro les notes biogràfiques estrictes en diccionaris enciclopèdics poc donats a entrar en punts i senyals. El titllen de “poeta i político español” i fan relació de la seva obra. Hi ha camp per córrer i territori per explorar:“una casa amb un taronger, un cirerer i una figuera…”

                                                                                                                          martiolaya

   La pel·lícula, distracció de diumenge a la tarda, tenia quatre estrelles  i comença amb una clara indicació de que l´acció transcorre a Pensilvàna l´any 1985; pel que es veu posteriorment, entre Filadelfia i una mena de reserva “amish” que li dona pintoresquisme i sobre tot, tendresa amorosa entre un  home i una dona que acaba com el rosari de l´aurora (trama delictiva a banda, els pre,judicis religiosos d´una gent aturada en  el temps en  tenen la culpa?). Però, res de crítica de cine. El tema de la glosa, avui, amb música de fons de ´petards i crits de mainada banyant-se a la piscina, és el pas del temps: es tracta d´una pel·lícla de l´any 2004 amb  l´esmentat avís de que l´acció transcorre el 1985, i sobta, perquè tampoc són tants anys! Precisament aquest any 1985 es feia al Teatre Romea la darrera representació (amb honors d´estrena, això sí) de l´obra de Josep Tremoleda “Planta cara!”, premiada i estrenada anys abans en el Teatre de La Faràndula, de Sabadell, amb el seu títol original “La mar m´ho ha dit: seré mariner”(1975). I l´any 1975  s´havia incendiat el teatre Romea.  I la Nuri i jo ja teníem les tres nenes ben crescudetes…¨Passa el temps; tant, que podria explicar que l´any 1945 va venir a vi.ure per un temps a Sant Cugat un falangista convers que té escrites unes casi-memòries que són per sucar-hi pa. Potser demà en faré una glosa, amb  avís previ de dates de naixement i mort. Que el temps passa, però la memòria històrica no.

                                                                                                                           martiolaya

   Hi ha vegades que la ignorància et pot proporcionar moments de felicitat. A una certa edat, ´pots pensar que mig domines algunes matèries perquè la vida, no pas el teu saber, te n´ha fet expert. Només expert. Has anat aprenent coses, és clar; però també n´has oblidat d´altres. Potser una cosa queda sempre, amb tota seguretat i no s´acaba mai: la ignorància. És una cosa que, com em va passar a mi abans d´ahir, et pot propiciar moments de felicitat; aquells moments en  que passes de la ignorància (i fins i tot de la fòbia) a la felicitat. Res de trascendent, mireu: jo em creia que les sigles  S P A  que ara tan es prodiguen en  bona part d´hotels, eren sigles derivades de mots anglosaxons i que servíen per encarir factures, presumir de serveis posats al dia o per donar una oportunitat més de fardar. Però, no! Ignorància supina per part meva. I fòbia sense fonament. M´ho va advertir la gran de les meves filles i em vaig adonar una vegada més de que les filles saben més que tu i estan amatents, com en el cas que gloso, a treure´t de la ígnorància. Resulta que  S P A  vol dir –en llatí! –  Salus Per Aquam  (salut per l´aigua), i això ja és una altra cosa. I vaig estar content de saber-ho. Penso que els capellans amics i parents que tinc i que com a tals capellans són persones que saben llatí ja la  dèuen  conèixer aquesta sigla beneita; i això em fa pensar que es perden l´ocasió de celebrar aquest coneixement avui que es diumenge i comença l´estiu. Verbu volent, scripta manent.

                                                                                                      martiolaya