Vaig destinar el dia d´ávui a la corranda i això és cosa d´antigor, de costums i  tradicions. Vaja, serà aliviar l´enfit de l´avalot de les eleccions europees amb somriure de corrandes. Però poc recordava que avui és una diada d´aquelles que, de petit, es celebraven com cap altra; o potser com Nadal , o la Pasqua dita de l´Anyell i considerades les tres com  les festes més solemnes de l´any. Fins i tot era pecat treballar! No entraré en detalls, que després de filar prim  i potser dir-la massa  grossa pretenent posar en un mateix sac Tremosa, Romeva i Junqueras deixant fora del  sac la Maria accentuada, el Raimon, l´Alejo i el Santiago, avui vull fer bondat de la bona. Deixeu-me dir, però, que d´aquelles processons solemnes i d´aquell bé de Déu de ginesta i de roselles que adornaven capelles i carrers, ara en prou feines en queda un  record simbolitzat –fa riure i tot – per l´ou com balla. Hi ha una  cançó popular que es titula “L´Enramada” una estrofa de la qual pot servir de corranda, i de record a la vegada, d´aquell narrador català (Ruyra) del que no se´n parla gaire i que te una obra de teatre, costumista i entranyable, que porta el mateix títol:                    

                                                           El dia de Corpus

                                                           n´és dia de processó;

                                                           jo en vàreig fer una enramada

                                                           de roses i d´altres flors

 

   No és probable que passi; però si avui algú ens convida a “xocolata amb secalls o melindros i orxata”com a mínim tastem-ho,que no fer-ho és mal vist. Adès i ara.

 

                                                                                                                           martiolaya