L´altra dia, de manera improvisada, sense tenir-ho pensat ni formar part dels hàbits famililars, la dona i jo vàrem convidar una de les nostres filles i el seu marit a prendre un  got de vi en un dels racons simpàtics que, per fer-ho, hi ha  a Sant Cugat. Ens tornàven de Barcelona en cotxe, i com que els seus fills i néts nostres ja fa anys que es mengen les papilletes sols i ja eren les deu de la nit tocades, la proposta va ser fer parada i fonda en el lloc que els vàm oferir. La modesta convidada, doncs, va ser bèuren´s plegats una ampolla de Priorat amb el coixinet capriciós d´unes amanidetes i uns tallets de formage curat. De postre, vam picotejar unes rodanxes de fruita fresca regades amb un rajolí de xocolata desfeta i tèbia; o, per dir-ho clar, al menys pel que a mi fa, vaig tenir l´oportunitat de     saborejar un no res de xocolata, espessa i olorosa, amb l´excusa benpensant de que la fruita és bona per a la salut. En el pensament, records valoren el tast del producte de les vinyes del Priorat de l´Escaladei: fa més de mig segle, – ho he explicat més d´un cop – els nois que ,jugàvem a soldats al Mas dels Frares, sota del  Montsant, podíem comprar a la cantina, per sis rals, ampolles d´un petricó de vi de la terra, espès i gustós, que et pujava al cap si no l´acompanyaves amb les llepolíes que rebies de casa o de la xicota i que compartíem la colleta d´amics. Això ens permetia fer unes reunions culturals d´allò més sàvies. (L´altra dia de la trobada familiar, la glosa  pintava copes ; demà seran bastos).

 

                                                                                                                           martiolaya