Allò del Guimerà plantant cara a l´Ateneu Barcelonès, potser no va quedar massa clar. Volia dir que un dia, i precisament el dia que l´Angel Guimerà inaugurava el curs com  a president de l´entitat, va deixar anar un discurs que va fer tronar i ploure. Aquell gran i culte amic que fou Xavier Fàbregas, mort prematurament a Palerm l´estiu de l´any 1985, ho explica breument i clara en  la semblança que fa de Guimerà: “…president de l´A.B., on pronuncià en català  – fet insòlit a l´època (1895) – el seu discurs inaugural”. Hi va haver molts socis que s´ho van prendre a la valenta i organitzaren un  bon tumult; d´altres, exactament 316, van costejar una edició de 20.000 exemplars del discurs per tal de poder escampar entre el poble aquella manera brillant i pública de plantar cara a l´ordre establert del dramaturg que llavors ja era ben popùlar (l´any anterior, 1894, havia estrenat”Maria Rosa” i  l´any següent, 1896, estrenaria “Terra Baixa”9. El discurs és llarg; llegiu-ne, si us plau, quatre ratlles:  Y fixantnos en los Tribunals de Justicia del nostre país, ¡quants per,judicis no´s deuen ocassionar de que´ls funcionaris que exerceixen a Catalunya no entenguin lo català! Ja que´l bon sentit obliga al Govern á exigir que´l notari, pera serho a Catalunya, demostri que entén la llengua catalana, ¿per què no s´ha de manar igual coneixement á tothom que desempenyi càrrech en los Tribunals de Justícia, en cas de que no sigui fill de catalunya? El discurs acabava així: Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres. Repeteixo: hi va haver socis que es van enfadar molt. Però molt!

 

                                                                                                                           martiolaya