Ho he explicat tantes vegades, que potser em faig pesat. Tota la vida he estat observador del desenvolupament de Vallvidrera. Fa uns setanta cinc anys, des del  balcó de casa (el meu carrer es deia del Nord quan Sants encara era un poble) veia el coll de Vallvidrera amb la bufanda flonja del bosc i, una mica enfilades vers la carena, les taquetes blanques de dues cases sense identificar. Mireu-vos-ho ara,      millor des de la Via Augusta, i compteu el nombre de pisos que es despengen   muntanya avall en unes desenes de cases que a dalt, a peu de carrer, es deuen enfilar un parell de plantes a tot estirar. Ara en parlen els medis, de Vallvidrera;es veu que els veïns estan enfadats i no volen saber res de Barcelona, que els té abandonats. L´altra dia, parlant d´això amb un  amic que hi enten, em va explicar que Vallvidrera mai no havia estat anexionada a la gran  urbs, perquè ja ho havia fet abans l´antic poble de Sarrià. Es comprendria, doncs, que per als serveis municipals sigui massa pujada haver d´anar muntanya amunt amb regadores i escombres. S´hauríen d´arbitrar solucions. La declaració d´índependència de  Vallvidrersa, posem per cas.  O es podria declarar veguereia i Vila Joana el seu temple expiatori. Cada any, el 10 de juny, un  veí de la vegueria de Valldoreix podria fer un  discurs sobre sospites relacionades amb  la vida privada de Mossèn Cinto deixant de banda versets piatosos del poeta Verdaguer…Vaig trobar per casa retalls de premsa que parlen de la Vallvidrera dels Porcsenglars. Demà ho explico i ho documento.

 

                                                                                                                           martiolaya