És la revetlla de Sant Joan i encara és lluny la mija nit; el Pau i la Martina, els veínets del costat de casa, deu fer estona que dormen. Fa una hora, però, el Pau, que te quatre anys, ens explicava a la Nuri i a mi, a travès de la tanca de bardissa, com eren de boniques les fonts lluminoses que els havia encès son pare a l´altra banda del seu jardí, a l´espai enrajolat; i com de  fort petàven els seus petards: “Has sentit, Nuri?” i corria de nou, amb l´il·lusió de noves descobertes. La Martina, tan petitona, ha volgut veure, enlairada pels braços alcats de sa mare, com la Nuri i el Marti menjàven coca i teníen a prop una foguera petita dins d´un test. Amb la dona fèiem conversa i assajem comparances inútils entre Verdaguer i Sagarra. Ella, que va néixer la nit de Sant Joan de l´any de la proclamació de la República, a l´hora precisa dels prmers coets, es sap de memòria el “El ram santjoanenc” i no li fa cap qiuimera el Jacint Verdaguer que estimava les nines del Pirineu quan “la nit de Sant Joan posen un ram a la porta…” En donar titol a la glosa d´avui, m´adono que copío el d´un llibre de  Joan Alavedra i en fullejar-lo trobo Litz que m´hi espera convidant-me a anar a sopar. (Aquesta és una nit màgica i et recorda coses que et semblava haver oblildat). Reconstruïm entre dents aquella estrofa sagarrenca de la “Cançó del pasa cantant”: Si la nit de Sant Joan,/amb el riure no t´esveres,/si t´hi volen al voltant,/noia, deixa´t de fogueres;/passa cantant”. I jo tampoc vull pasar per alt un fet del dia: s´han cremat, a centenars de fogueres, centenars d´exemplars del Decret de Nova Planta. Demà toca Litz. I que segueixin cremant els decrets i qui els va dictar.

 

                                                                                                                          martiolaya