Nat a Raiding (1811) i mort a Baireut (1886). Va ser nen prodigi tocant el piano, però la glosa és tan prima que no pot engolir gaires dades biogràfiques. Explicaré, si de cas,  que en una època de la vida de Liszt va sofrir desenganys amorosos, se li va morir el pare  i va voler fer-se capellà. Progressos i èxits artístics a banda, consta que l´any 1835 va fugir de Gènova amb la comtesa Maria d´Agouet, (coneguda en el món literari com a “Daniel Stern”). Després, una princesa, Sayn-Wittgenstein, va manar per un temps en el reialme artístic de Franz, i els seus poemes simfònics hi van sortir guanyant. A manca de divorci de la princesa amb el seu marit, la parella de fet se´n va anar en orris i, finalment, Liszt es va fer sacerdot amb dret a canongia. (Els diccionaris seriosos no recullen cap relliscada amorosa més; potser el “google”sí; però avui no vull mirar-ho). Ahir, nit boja de Sant Joan, parlava de Liszt com d´un  amic que un  dia em va convidar a sopar. La meva filla Albada i  la Mônica, amiga de tots dos, es van interessar un  dia per la seriositat de l´anècdota. Doncs, sí; Alavedra recull la dada: Liszt , en  ocasió d´un  concert al Teatre Romea on només hi érem deu persones , va fer un  breu exhordi i ens va convidar a sopar i escoltar el concert a l´hotel on s´hostatjava. Alavedra no s´ho va inventar; només va ampliar la cita on recollia el que va escriure Guy de Pourtalés (pag. 18 de la seva biografia de Liszt). Ara que ho penso: jo puc recrear-ho, encara que santcugatenc, erigint-me en portantveu d´aquells deu barcelonins del segle XIX que pel preu d un concert van sopar de gorra.

martiolaya