Fou un dinar plàcid, concertat feia un mes i supeditada l´hora de trobada a l´acabament incert d´una visita mèdica. Cap exigència especial. Res no ens va obligar a canviar els nostres plans. Del centre quirúrgic al restaurant on ens teníen taula reservada, cap pressa ni exigència. Ens hauríem pogut auto-exigir puntualitat, però no va caldre. Vam fer tot el que teníem previst de fer, a l´hora també prevista. Repeteixo la paraula exigència,  perquè va sortir per uns moments en la conversa. Conversa entre tres: l´amic d´estudis –seixanta anys llargs d´amistat! – la meva dona i jo. Dinar parsimoniós. Estàvem en el mateix espai on un bon restaurant va substituïr no fa massa el vell «Finisterre», aquell que els anys seixanta i setanta era punt de trobada per tancar o embastar negocis. El nostre, de negoci, va ser fer durar la sobretala fins molt més enllà del cafè. La paraula exigència va sorgir en  la seva accepció laudatòria. Vam quedar que miraríem diccionaris en arribar a casa. ;La Nuri i jo ho hem fet: l´Alcover amic, el IEC contundent i precís, el de “l´Enciclopèdia” més càlid i ric en exemples…Per la meva part mantinc que si una cosa es fa amb  gust i satisfacció, fer-la no és cap exigència; i per complir en coses que es té l´obligació personal  de complir com a membres d´una societat organitzada, no cal autoexigir-se res; és cosa de complir-les i prou. No hi ha auto-exigència; si de cas, la saisfacció d´haver fet, senzillament, allò que cal fer.(Si un  dia torno al restaurant d´aquesta ´polèmica lingüística, no penso exigir de postres aquell arros amb llet superbiós; però el demanarè, si us plau, gràcies).

 

                                                                                                                           martiolaya