Ho sap tothom, no és profecia: La Nuri i jo vivim, ben contents i feliços, a la ciutat-poble de Sant Cugat. Aviat farà catorze anys. Avui és diumenge i demà Sant Pere exercirà de patró amb  solemne Missa Major i tot (que no és cap mal, ep, que la litúrgia de tota festa és bona encara que es tracti de l´aniversari aborrit de l´àvia o el sant, que diu no celebrar –però enyora- l´oncle conco que de tants anys que fa que viu “a la residència”a tothom sembla que hi va néixer). Per a d´altres afers festius, l´africà Cugat i el pagès Medir relleven el Pere pescador ascendit a cap d´una Església. Aquest any no ens movem de casa i  viurem a la nostra manera, limitada en forces i gustos, la Festa Major; altres anys ho hem fet a Alp, d´on també és patró Sant Pere, però havent de remenar tot sol les escadusseres cireres, sense el Medir treient faves d´olla ni la imatge del Cugat degollat bescambiable per uns quants doblers. Allà un concert, aquí una sardana, ara un tast de balleruca, després un gelat de cafè, estarem d´alguna manera presents en els dos aconteixements. Ens fa una mica de cosa, això sí, que a Sant Cugat vulguin embolicar-nos en això de la “festa B ESTIAL”. Deixem-ho´ en festa, si us plau: alegre, esbojarrada, participativa, generosa, amical, gent amb gent fent colla… Però, deixeu-m´ho dir i no insistiré: La qualificació  bestial  escollida em sembla, amb tots els respectes, d´un  populisme terminal. I amb això termino.

 

                                                                                                                           martiolaya