Oidà, com tira això de parlar dels néts i cantar les seves gràcies! Tot va ser desistir de seguir parlant de Sant Pere, (que a la nostra costa és més popular per pescador que per sant) i arribar-nos  la notícia  de que  la néta Clàudia cantava al Masnou la part de sopreno-solista d´una Missa de Haydn. Motiu? La festa major d´un poble. La tradicional Missa Solemne concelebrada comptava enguany amb el concurs del Cor Jove de l´Orfeó Català i la Coral de la Universitat Ramon  Llull.  Deixeu-me jogar amb les paraules. Una església tan gran com la de Sant Pere, del Masnou, plena a bessar, predisposa a cometre pecats venials de distracció: comptar el nombre de capellans (que eren setze mal comptats); veure en una església tan plena assistents respectuosos que no són habituals, però que a l´hora´de donar-se la pau ho fan amb  gest ampli i generós; la neta refila que és un  bé de Déu… I aquella metàfora de la pedra que representa  Pere em fa pensar en  el docte Ingres i en el dò de la veu, en els anys d´immmersió familiar musical i la ferma decissió, ja pràcticament assolida, de ser arquitecte: la pedra, la pedra dels  seus propis convenciments i voluntat plena de pujar l´edifici de la seva pròpìa personalitat… . Sant Pere em fa pujar a la barca i m´explica que el Mestre Lluís Millet va néixer en el Masnou l´any 1867. I li contesto que prou que ho sé, i que el primer cor que va dirigir va ser el de la Societat Coral La Lira de Sant Cugat del Vallès…cosa que haurà de merèixer una glosa el dia menys pensat. (Hi va haver penitència per als meus pecats de devoció distreta: el recorregut de El Masnou a Sant Cugat amb RENFE i transbord a l´Arc del Triomf, va ser infernal).

 

                                                                                                                           martiolaya