BLOCDENOTES

    No us penseu que faig broma amb això dels papers retallats, que una vegada vaig començar a escriure un  llibre sobre retalls passats per un sedàs polític particular i en aribar a la meitat del llibre vaig pensar que l´acabaria quan fos gran. Ho vaig avançar en una glosa antiga: em van caure a les mans uns fulls de revista local amb corrandes d´un tal “Lo gaiter de Vullpalleres”que penso penjar (advertida  procedència i autoria) quan el cor em digui que masses gloses juntes sobre política, local o europea (que també es porten  l´oli, a Brusel·les!) pot ser dolent per la salut i ocasionar proliferació de pedres al fetge. Ahir parlava de Vallvidrera i convindreu amb mi que la corranda escollida em va com l´anell al dit. Vegeu com  la sabiduria del porc engatussa els caçadors enamoradís (música de gralla):

                                                CANÇÓ DEL PORC SENGLAR

                                                       Aquí dalt, a Vallvidrera,

                                                       una font era i no era.

                                                              Visca l´amor!

                                                          Que l´amor visca!

                                                      Hi havia un  porc que hi bebia,

                                                      i el caçador, armat, s´ho mirava.

                                                      – Caçador, si us plau, no em matis!

                                                      No en só porc, no,  en só una nina:

                                                      filla en só, del rei d´Hongria!

–         Ai nina, si jo ho sabia

amb tu bé m´hi  casaria.

        Visca l´amor!

     Que l´amor visca!

                                                     (I així obrant lo caçador,

                                                      el porc senglar ja fugia)

   Ai, caçador, mal caçador! No et fiïs mai de porcs que saben cançons antigues.

                                                                                                                        martiolaya

    Ho he explicat tantes vegades, que potser em faig pesat. Tota la vida he estat observador del desenvolupament de Vallvidrera. Fa uns setanta cinc anys, des del  balcó de casa (el meu carrer es deia del Nord quan Sants encara era un poble) veia el coll de Vallvidrera amb la bufanda flonja del bosc i, una mica enfilades vers la carena, les taquetes blanques de dues cases sense identificar. Mireu-vos-ho ara,      millor des de la Via Augusta, i compteu el nombre de pisos que es despengen   muntanya avall en unes desenes de cases que a dalt, a peu de carrer, es deuen enfilar un parell de plantes a tot estirar. Ara en parlen els medis, de Vallvidrera;es veu que els veïns estan enfadats i no volen saber res de Barcelona, que els té abandonats. L´altra dia, parlant d´això amb un  amic que hi enten, em va explicar que Vallvidrera mai no havia estat anexionada a la gran  urbs, perquè ja ho havia fet abans l´antic poble de Sarrià. Es comprendria, doncs, que per als serveis municipals sigui massa pujada haver d´anar muntanya amunt amb regadores i escombres. S´hauríen d´arbitrar solucions. La declaració d´índependència de  Vallvidrersa, posem per cas.  O es podria declarar veguereia i Vila Joana el seu temple expiatori. Cada any, el 10 de juny, un  veí de la vegueria de Valldoreix podria fer un  discurs sobre sospites relacionades amb  la vida privada de Mossèn Cinto deixant de banda versets piatosos del poeta Verdaguer…Vaig trobar per casa retalls de premsa que parlen de la Vallvidrera dels Porcsenglars. Demà ho explico i ho documento.

                                                                                                                           martiolaya

   Fa tres setmanes, la glosa va aturar-se a Reus, on  havia nascut, l´any 1814, Joan Prim i Prats, que va morir a Madrid l´any 1870. Curta vida i llarga carrera militar i política. Abans que marquès, havia estat nomenat comte de Reus. Llarga  carrera conspiratòria, també: el 1834 lliuitava contra els carlins i a favor d´Isabel II i el 1868 es va carregar la reina. Ni pensar fer una glosa d´un  personatge tan  complex. Però fa tres setmanes, en remenar per casa alguns llibres dels que cauen de vells, em vaig trobar amb el “Diario de un testigo de la Guerra de Àfrica” (Pedro A. de Alarcón. Madrid, 1850). Em va cridar l´atenció la  transcripció (fidel?) d´una arenga que el general Prim havia adreçat als voluntaris (¿) catalans quan, tot ,just desembarcar, l´endemà ja havíen d´entrar en combat. Alarcón els descriu així: “La tropa toda ostenta en su fisonomia ese aire de dureza y atrevimiento, de laboriosidad i astucia que distingue a la raza catalana”. I explica que Prim es va col·locar entre ells i “en dialecto catalán,… les habló del siguiente modo: (Jo tradueixo del castellà) “Catalans: …la vostra sort és gran, perquè heu arribat a temps de combatre (…)demà mateix marxareu sobre Tetuán (…) La  vostra responsabilitat és immensa (…) si algú de vosaltres oblidés els seus sagrats deures jo us asseguro que cap ni un  de vosaltres tornaria viu a Catalunya”. És més llarg; però he acabat l´espai i no vull afegir ni una paraula més.

                                                                                                                           martiolaya

   Allò del Guimerà plantant cara a l´Ateneu Barcelonès, potser no va quedar massa clar. Volia dir que un dia, i precisament el dia que l´Angel Guimerà inaugurava el curs com  a president de l´entitat, va deixar anar un discurs que va fer tronar i ploure. Aquell gran i culte amic que fou Xavier Fàbregas, mort prematurament a Palerm l´estiu de l´any 1985, ho explica breument i clara en  la semblança que fa de Guimerà: “…president de l´A.B., on pronuncià en català  – fet insòlit a l´època (1895) – el seu discurs inaugural”. Hi va haver molts socis que s´ho van prendre a la valenta i organitzaren un  bon tumult; d´altres, exactament 316, van costejar una edició de 20.000 exemplars del discurs per tal de poder escampar entre el poble aquella manera brillant i pública de plantar cara a l´ordre establert del dramaturg que llavors ja era ben popùlar (l´any anterior, 1894, havia estrenat”Maria Rosa” i  l´any següent, 1896, estrenaria “Terra Baixa”9. El discurs és llarg; llegiu-ne, si us plau, quatre ratlles:  Y fixantnos en los Tribunals de Justicia del nostre país, ¡quants per,judicis no´s deuen ocassionar de que´ls funcionaris que exerceixen a Catalunya no entenguin lo català! Ja que´l bon sentit obliga al Govern á exigir que´l notari, pera serho a Catalunya, demostri que entén la llengua catalana, ¿per què no s´ha de manar igual coneixement á tothom que desempenyi càrrech en los Tribunals de Justícia, en cas de que no sigui fill de catalunya? El discurs acabava així: Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres. Repeteixo: hi va haver socis que es van enfadar molt. Però molt!

                                                                                                                           martiolaya   

    Ahir, en caure la tarda, l´esperit d´un seu antic President era present en el palau històric de l´Ateneu Barcelonès. Se´m va escapar de dir-ho públicament. S´hi presentava un llibre que he glosat alguna vegada: una biografia de Josep Tremoleda subtitulada “Plantar cara a la por”. N´és autor l´amic Joaquim Ferrer, ex -Conseller de Cultura de la Generalitat. Li fèiem costat, per raons de protocol i testimoniatge de familiars i amics del Tremoleda: Bernat Castany, filòsof i destacat membre de l´entitat organitzadora de l´acte; Nídia Tremoleda, antropólaga filla del biografiat; Carles Duarte, Director de la Fundació Lluís Carulla i el santcugatenc que signa la glosa, desplaçat en agradós i estricte acte de servei. La petita història dels actes senzills temnia el marc d´un  casalot històric i l´evidència de la vàlua d´un “picapedrer” de la nostra cultura que va anar molt més enllà de quatre escultoretes per fer bonic. La feina de Tremoleda va ser la de “salvar els mots” quan els mots es perdíen (organitzar cursos de català, edicions de gramàtiques, fundador, cap i ànima de “Cavall Fort” i impliocar-se decididament en el teatre per a nois i noies fins al punt de picar la pedra escrivint unes obres que marquen “un abans i un després” de Josep Tremoleda en la història del teatre català. Una d´aquestes obres es titula “Planta cara!”. I vaig recordar que tot un  Angel Guimerà va plantar cara a les antigues estructures de l´Ateneu Barcelonès en el seu discurs presidencial de “lo 30 de Novembre de 1895”.

                                                                                                                           martiolaya

    Amics de la meva edat o que per poc m´aneu darrere; amics més joves que teniu néts en edat de fer preguntes: potser un  dia us trobareu que algún noi o noia eixerit us demana: “a veure, avi; això de la cultura, què és”? Au, comenceu a pensar-hi:“Cultura, d´això…” I us passarà pel cap què fan els Ministeris, Conselleríes, Regiduríes… A  Madrid ? Compren pintures per als seus museus, o en reben per a pagament d´impostos. El pintor  -invento noms –   Blai Pic i Bros, nascut a Reus i amb  quadres que es cotitzen a preu d´or, en morir deixa la seva obra a l´Estat i tots els quadres es queden a museus madrilenys. Conselleríes, Regiduríes…ben mirat, tot acaba també en administrar i donar o negar diners a tort i a dret. I la Cultura? Res, home! Tireu pel dret: l´origen pur de la cultura (proveu-ho, els nens ho entenen tot) és, com el seu nom indica, el cultiu. . Animeu-vos, va: qui ara plantés una vinya a Sant Cugat, no faria nengoci, però sí cultura (us miraran esverats) i ens podríem omplir la boca parlant de la culura del vi. Així, doncs –que ningú s´enfadi – a persones jurídiques, compradores o ad,judicatàries de vinyes santcugatenques, mai els va passar pel cap que alguns d´aquests trossos de terra que en diuen “zona verda amb plantes autòctones” pòdéssin ser una mostra de vinya, museu històric agegut a migdia i resguardat del vent, que els nens visitaríen i els grans també. Fa anys, vaig escriure alguna cosa sobre les vinyes de Sant Cugat i ningú en va fer cap cas. Potser tindreu més sort, que els néts, com que en el fons ens estimen, solen ser comprensius.

                                                                                                                           martiolaya  

           L´altra dia, de manera improvisada, sense tenir-ho pensat ni formar part dels hàbits famililars, la dona i jo vàrem convidar una de les nostres filles i el seu marit a prendre un  got de vi en un dels racons simpàtics que, per fer-ho, hi ha  a Sant Cugat. Ens tornàven de Barcelona en cotxe, i com que els seus fills i néts nostres ja fa anys que es mengen les papilletes sols i ja eren les deu de la nit tocades, la proposta va ser fer parada i fonda en el lloc que els vàm oferir. La modesta convidada, doncs, va ser bèuren´s plegats una ampolla de Priorat amb el coixinet capriciós d´unes amanidetes i uns tallets de formage curat. De postre, vam picotejar unes rodanxes de fruita fresca regades amb un rajolí de xocolata desfeta i tèbia; o, per dir-ho clar, al menys pel que a mi fa, vaig tenir l´oportunitat de     saborejar un no res de xocolata, espessa i olorosa, amb l´excusa benpensant de que la fruita és bona per a la salut. En el pensament, records valoren el tast del producte de les vinyes del Priorat de l´Escaladei: fa més de mig segle, – ho he explicat més d´un cop – els nois que ,jugàvem a soldats al Mas dels Frares, sota del  Montsant, podíem comprar a la cantina, per sis rals, ampolles d´un petricó de vi de la terra, espès i gustós, que et pujava al cap si no l´acompanyaves amb les llepolíes que rebies de casa o de la xicota i que compartíem la colleta d´amics. Això ens permetia fer unes reunions culturals d´allò més sàvies. (L´altra dia de la trobada familiar, la glosa  pintava copes ; demà seran bastos).

                                                                                                                           martiolaya

                      Dia 13, dissabte. Dia de l´Aplec del Canigó. Pel camí de la tossuderia dels tretze són tretze i fent via en l´ordre alfabétic dels poetes de Coll Favà, ara toca Salvador Espriu i Castellò, nat a Santa Coloma de Farners l´any 1913 i mort a Barcelona l´any 1983. Enciclopèdies i “googles” m´alliberen, penso, d´enfarfegar la glosa amb dades que són a l´abast de tothom. Però avui, com altres vegades (Espriu és poeta procliu a patir les modes: hi ha anys que tothom en parla i altres que cau en l´obli.t) evocaré Espriu a través de records personals i afany d´aconsenguir objectius de futur. M´agrada fer-.ho de bracet del poeta bebent d´aquell poema que va dedicar a la memòria de Pompeu Fabra i que ara pot ser acual:

                                                        Bebíem a glops

                                                        aspres vins de burla

                                                        el meu poble i ,jo.

   Trobo entre els fulls d´un llibre el programa de la presentació del muntage poètic de “La pell de brau”, on Josep M. Casanovas (que ja fa anys que és mort, pare llavors, recent jubilat, d´una amiga de les meves filles) recitava de memòria el text íntegre del poema. Era el 27 de gener de 1982, a l´Orfeó de Sants. L´amic Casanovas en va fer forces representacions, una d´elles a la Institució catalana d´ensenyament “S´Union”, d´on llavors era professor l´actual director literari de ^Proa”, l´Isidor Cònsul. La darrera vegada que Ricard Salvat va venir a Sant Cugat va parlar molt d´Espriu i del seu muntage “Ronda de mort a Sinera”. Penso que li devem un  homenatge.

                                                        Ens alcem tots dos

                                                        en encesa espera,

                                                        el meu poble i jo.  

                                                                                                                            martolaya

           El dimarts dia 9 va fer 100 anys que vas néixer. Demà és Sant Antoni i celebraras, cofoia, el dia del teu sant. T´estimem, tieta. No faré una  llista de noms i cognoms que no s´acabaríen mai, des del teu bressol de Suqué i Xambó, germanes i cosins fent camí per la vida. Ho recordes bé, que tens bona memòria: el 13 de juny de l´any 1927, el Cisquet (el Francesc Tubau) et dedicava un poema. Dos versos ja són prou clars: Aquesta diada, mireu si és joia gran!/ La meva estimada celebra el seu Sant…  I el dia 5 de ,juny de 1930 celebràveu el casori i, un any després, un  savi Josep Maria Tubau i Suqué irrompia en les vostres vides flanquejat de tietes,  tiets, i cosines que creixeren i es multiplicaren i aportaren al clos familiar nebots i renebots amb cognoms i més cognoms fins arribar a perdre´s alguns d´origen. Però, saps què, tieta? Amb cognoms castissos o no, tots t´estimem com  a tieta, com a tia-àvia o com a besàvia… O com amiga propera que ens hem trobat pels viaranys de la vida i ens has acollit amb un  somriure, com si ens esperessis des de sempre. Vas néixer dona en temps revoltats, quan duien a matar els minyons a l´Africa. Vas viure revolucions,  Mancomunitat, Cambó, Prat de la Riba, Macià, proclamació de República… i una guerra fratricida, i dues guerres europees que, de tan properes, poden semblar una de sola. I després la Päu submisa, i la Generalitat del Tarradellas, i el Jordi Pu,jol…I dic això sense saber ben bé per què i m´allargo massa. Potser ho dic perquè sóc un sobrevingut a la branca dels Tubaus que he viscut bona part de la història que és la teva, entre ciutat i La Cerdanya. Vivim en un país que ens ha fet patir, però que gaudim i estimem perquè és el nostre i ens ha fet parents i, millor encara, amics. Avui que ja has fet 100 anys, avui que és el dia del teu sant. Avui i sempre, tieta i amiga, sigues ben feliç!

                                                                                                                          martiolaya

      Vaig destinar el dia d´ávui a la corranda i això és cosa d´antigor, de costums i  tradicions. Vaja, serà aliviar l´enfit de l´avalot de les eleccions europees amb somriure de corrandes. Però poc recordava que avui és una diada d´aquelles que, de petit, es celebraven com cap altra; o potser com Nadal , o la Pasqua dita de l´Anyell i considerades les tres com  les festes més solemnes de l´any. Fins i tot era pecat treballar! No entraré en detalls, que després de filar prim  i potser dir-la massa  grossa pretenent posar en un mateix sac Tremosa, Romeva i Junqueras deixant fora del  sac la Maria accentuada, el Raimon, l´Alejo i el Santiago, avui vull fer bondat de la bona. Deixeu-me dir, però, que d´aquelles processons solemnes i d´aquell bé de Déu de ginesta i de roselles que adornaven capelles i carrers, ara en prou feines en queda un  record simbolitzat –fa riure i tot – per l´ou com balla. Hi ha una  cançó popular que es titula “L´Enramada” una estrofa de la qual pot servir de corranda, i de record a la vegada, d´aquell narrador català (Ruyra) del que no se´n parla gaire i que te una obra de teatre, costumista i entranyable, que porta el mateix títol:                    

                                                           El dia de Corpus

                                                           n´és dia de processó;

                                                           jo en vàreig fer una enramada

                                                           de roses i d´altres flors

   No és probable que passi; però si avui algú ens convida a “xocolata amb secalls o melindros i orxata”com a mínim tastem-ho,que no fer-ho és mal vist. Adès i ara.

                                                                                                                           martiolaya